Amb motiu del Dia de la Mare, Mirall València publica en exclusiva el videoclip Mareta del grup Aina Palmer. La cançó pertany al EP Fallanca, què el grup format per Aina Monferrer i Jordi Palau (un dels fundadors d’Orxata Sound System) ha publicat en 2021 i del qual ja em vam parlar en aquesta entrevista.
Li preguntem a Aina Monferrer sobre les raons per a publicar el seu nou treball en un dia tan assenyalat: “Este videoclip és un homenatge a les nostres mares, las Fletxer i Coté, i a totes les mares que han patit pels fills. La mare valenciana és molt més que la imatge paròdica de la mare patidora que amolla clixés saineters. La mare tradicional d’aquestes contrades s’ha menjat tots els marrons familiars: totes les malalties mentals, els trastorns alimentaris, les addiccions de tota mena, els deutes, les violències”.
Un viatge al fons de la memòria
El videoclip de Mareta rebusca en les caixes dels records familiars d’aquelles joguines dels anys noranta que guarden tota l’aura d’autenticitat. “Hem utilitzat objectes i llocs que tenien algun significat a la meua vida. Les localitzacions interiors són d’una casa antiga del barri vell de Borriana que pertany a la meua família, tots els joguets són reals nostres de quan érem menuts, fins i tot el bressol”, ens explica Monferrer. Els secrets d’una infantesa on es couen els complexos, les obsessions, les identitats, les frustracions i els futurs traumes, que esclaten en l’adolescència i que ens acompanyen tota la vida. Es nota que el vídeo i la cançó són fruit de l’haver patit i haver paït.
Aina Palmer provoca i li ix de forma natural. Perquè no calcula, no actua. Acostumades als clips, i a l’art en general, fets “per a agradar” –als amics, a un target, a la indústria, als followers–, ací ens trobem amb una peça intricada i complexa que ens obliga a prendre posició. No han fet un videoclip preciosista, han fet un videoclip que interpel·la i que mostra tabús, que pot resultar incòmode perquè ens planta davant la cara coses que no volem vore a l’espill.
Hi trobem comentaris crítics o homenatges vetllats a Sorrentino, a Twin Peaks, al feminisme de la diferència, als pares absents, a les mares sobrepassades, les mares que tot s’ho carreguen al llom. Veiem eixe far-fal·lus totèmic vexat per grafits amb simbologies de sexualitats dissidents o pirates. La tirania dels imperatius estètics, els ansiolítics, el trauma amb el cos, la mort de la infantesa, la mort de l’adolescència.
“Hi ha molts referents però també molta casualitat i improvisació, ho hem anat fent de manera orgànica. El vestit de nina que duc jo és confeccionat per nosaltres a partir d’un seient de cotxe, i el vestit que llueix la ballarina i coreògrafa Nalia Palmero és de ma mare”, explica Monferrer.
Ací no hi ha espectacle, perquè les formes es veuen estripades per la visceralitat i la urgència de l’expressió genuïna, per la decisió de primar l’error tècnic i la troballa casual, la imatge proletària, les coses fetes a casa i amb amigues –no confondre amb l’amateurisme; aquesta gent acumula experiència demostrada i més carreres que les calces d’un punki–.
Les escenes marítimes estan rodades a Borriana, ens explica Aina Monferrer: “El port de Borriana té dos espigons: el de ponent, arregladet amb bars i club nàutic… I el de llevant, què està totalment abandonat. Volíem reivindicar l’ús públic de l’espigó de llevant perquè s’arregle i es faça accessible”.
Actualment, Aina Palmer estan treballant en nous videoclips del seu disc Fallanca. Els podrem gaudir en directe el pròxim 22 de maig dins el cicle Oropesa Poètica i (qui tinga entrades) a l’Emac de Borriana, juntament amb els seus correligionaris Califato 3/4.