Aina Monferrer (Borriana, 1987) és Doctora en Filologia i Cultures Europees, comunicadora audiovisual i estudiant de Filosofia. Per si no tenia suficient, Aina és youtuber i ajudant doctora de la Facultat de Magisteri de la Universitat de València. Altrament, Aina Palmer és el seu projecte musical, que conforma amb l’ex integrant d’Orxata Sound System Jordi Palau, i que preconitza un nou moviment: “el xonisme intel·lectual”. Després de Psicopompa —un primer disc més filosòfic i positiu— arriba Fallanca —un nou treball punk-folk molt més desenfadat, amb una major influència de la música urbana—. Xarrem amb Aina Monferrer i ens capbussem en el món d’Aina Palmer. 

Doctora Internacional amb una tesi sobre Vicent Andrés Estellés… Què representa per a tu el poeta de Burjassot? Com t’influencia? Una recomanació de la seua obra.

En la tradició literària valenciana tenim dos poetes que ho marquen tot, al voltant dels quals gira la resta de literatura. En el mateix Vicent Andrés Estellés, Ausiàs March hi té una influència molt gran. Hi ha estudiosos que parlen sobre com Estellés vol “matar el pare”  quan vol matar la influència d’Ausiàs March en la seua poesia. De la mateixa manera ens ocorre als valencians: Estellés ha tingut tanta influència en la seua manera de dir, tan planera i avançada al seu temps, que estem molt condicionats per la seua manera d’expressió. Els poetes i compositors valencians s’han sentit molt influenciats per la seua manera de dir, i per a mostra alguns dels discos més exitosos en valencià, d’autors com Zoo, La Gossa Sorda o d’Obrint Pas.

D’Estellés m’agrada molt el Coral Romput, molt ben musicat per Ovidi Montllor i Tati Soler, i també l’Inventari Clement de Gandia, que es va trobar fa uns 5 o 6 anys. Aquesta part de la poesia d’Estellés és la que més m’agrada, la que va escriure finals dels anys 50. En el Llibre de meravelles comença la seua etapa de profeta del Poble valencià, que també em sembla molt interessant des d’una perspectiva social i política, però que no té la mateixa novetat o innovació literària que tenia el primer Estellés, amb la seua poesia de posguerra. 

Ja no són les coses que es diuen… També és com es diuen i Aina Palmer juga un paper important reinventant narratives.

Som és molt crítics per tractar de no repetir clixés, i fugir d’eixa manera de dir les coses tan endogàmica que tenim els valencians, i de narratives molt reiterades. Pensem que s’ha d’eixir un poc de la manera de dir de sempre i sí, si aconseguim dir les coses des de punts de vista que encara no s’han viciat en la manera de dir de la cultura en valencià. Al cap i a la fi, el que va fer Estellés va ser expressar-se des de l’alta cultura amb una manera de parlar de la cultura popular. Això ha vingut molt bé a la música en valencià per crear un discurs basant-se en el clixé estellesià, que no deixà de ser un poeta amb un públic elitista.

“En Aina Palmer ens encanten Cecilio G, Massive Attack i la música punk californiana”

Tres influències musicals d’Aina Palmer i d’altres tres teues, d’Aina Monferrer. 

A Jordi Palau i a mi (Aina Monferrer) ens encanten Cecilio G, Massive Attack i la música punk californiana (des de Nirvana fins tots els seus grups contemporanis del gènere garage). També ens mola la música electrònica, i gaudim molt de les maneres de fer casolanes del trap. Creiem que l’autenticitat està en l’error, i, si poguérem, ens encisaria no haver de passar per l’estudi de gravació. Ens identifiquem molt amb esta manera de repensar el folklore des de l’electrònica i els estils urbans, com fan grups com Califato ¾. 

Jo tota la vida he respost, quan em preguntaven quina música m’agradava, que tota excepte Camela. Però és que ara et dic que Camela també. Depenent del moment, m’agraden estils i grups ben diferents. Per a estudiar m’agraden grups més tranquil·lets com Beach House, grups islandesos i ianquis com The National i autors més relaxats com Sufjan Stevens. Després, en altres contextos, també m’encanta la música llatina: Rubén Blades, Buenavista Social Club, música brasilera… Ara, de la música llatina me n’he adonat que m’agrada molt escoltar-la, però no em veig fent-la. 

Podem dir que Psicopompa és quan demanes l’amor per l’Aliexpress i Fallanca quan t’arriba?

Sí, acabes de fer un mem que m’agrada molt i una molt bona metàfora. Fallanca és quan funciona un parell de dies i al tercer ja s’ha trencat. Jo sóc molt innocent, i quan m’enamore, m’enamore. Després arriba una altra decepció, i així successivament. 

En la cançó “Les ungles” reflexiones sobre l’amor i dius coses com que “és una estafa piramidal”, “una cervesa sense alcohol” o “un control de la Guàrdia Civil”. En què quedem que és l’amor?

Jo no crec que l’amor siga el que dic en Les ungles. La cançó és un retrat de quan estàs emocionalment ferit i t’han trencat el cor. És una construcció d’imatges que no acaben de ser bones o no acabes de gaudir. L’amor romàntic ens conduirà a disgustos fins que comencem a deconstruir-nos, però, vaja, l’amor és una paraula polisèmica com les paraules triomf, victòria o llibertat i pot tractar-se des de la metafísica fins la visió més utilitària que et pugues trobar.

“Amor és una paraula polisèmica com la paraula llibertat“

Creus que és més important allò que tenim o allò en què creiem? Dit d’una altra manera: és més important el contingut o el continent?

La superfície és molt important. Jo crec molt en l’afirmació que en la forma està el fons. En la música o en la poesia, la forma conté el fons d’allò que estàs dient. Per a mi l’estil i l’estètica són molt importants i són una arma de doble tall: es poden utilitzar positivament o negativa, i no deixa d’estar prop el perill de la banalització. Qui controla les estètiques i la forma, pot utilitzar la seua posició per fer el bé o el mal, i hem d’estar preparats de manera crítica per saber si fora d’estes estètiques que ens estan venent hi ha un fons o no n’hi ha un fons. 

Fallanca és el que sentim les joves que són les nostres vides a hores d’ara. Un règim, també, que està fent Fallanca?

Tant de bo. Tant de bo fera fallanca. El règim capitalista que tenim a hores d’ara és un autèntic mestre d’adaptar-se, reparar-se, absorbir altres opcions i sempre eixir victoriós. És un expert a contrarrestar les revolucions i convertir-les en una quota, en quelcom que no és perillós. Ja m’agradaria que fera fallanca, però pense que té molta capacitat d’adaptació i de resiliència i li queden molts anys. 

Creus que després de la fallanca ve la primavera?

Des d’un punt de vista polític estàvem vivint una primavera al País Valencià, dins del que és la socialdemocràcia. Crec que si hi ha un risc ara és que torne la dreta. Una dreta molt més perillosa, perquè coqueteja amb posicionaments polítics que van contra drets humans fonamentals. Ara, també et dic, com no s’espavilen les esquerres no serà una fallanca, serà una catàstrofe. Des d’un punt de vista artístic, crec que sí  que pot vindre una xicoteta primavera, perquè tots tenim moltes ganes d’anar a concerts i a consumir cultura. Crec que vindran uns mesos molt rics en què tornarem a gaudir molt de la cultura en directe.

“L’arribada de la democràcia no va acabar amb el tabú que existia amb la memòria històrica”

Converteixes “Fusilao”, un poema de Vicent Moliner, l’últim alcalde republicà de Borriana (que va escriure a la presó després de conéixer que seria afusellat) en una cançó. Tenim un deute pendent amb tota la gent que va lluitar per la República? Com canviar la retòrica guerracivilista que envolta el llenguatge de la memòria històrica?

A mi el tema de la memòria històrica m’ha preocupat sempre, especialment a nivell local. Tenim un deute i, als nostres pobles, hi ha moltes microhistòries com la de Vicent Moliner, que mereixen ser contades. Ell era un mestre d’escola que ajudava la gent a aprendre a llegir i escriure durant les nits, al local de la UGT. Em va agradar molt recuperar-lo en la universitat i més encara convertir-lo en cançó.

Des d’un principi, la memòria històrica i la repressió franquista no es van tractar com a trauma social a través de l’art. Va ser a partir del 2006 quan va haver un boom d’obres culturals sobre la memòria història. L’arribada de la democràcia no va acabar amb el tabú que existia sobre el tema. Va arribar tard, i ara és encara més tard, perquè la generació de les víctimes dels afusellaments ja no viuen, i a qui hem d’adreçar-nos és a la gent de la generació Z i als millennials. Per això hem d’emprar uns altres codis diferents als de les persones que ens precediren en esta lluita. I som conscients que és arriscat, però al cap i a la fi busquem interpel·lar als joves.

Un llibre, una sèrie i una pel·lícula

La meua pel·lícula preferida és El espíritu de la colmena, de Víctor Erice. M’encanta el cinema de l’Escola de Madrid. Si em preguntes per un llibre, va agradar-me molt Permagel, de l’escriptora Eva Baltasar. I ja per acabar… De sèrie, me’n quede amb Fleabag. Va agradar-me molt en el seu dia i continue defensant-la, tot i que mai he sigut d’humor anglès. També recomanaria Girls i Paquita Salas.