En condicions normals els carrers cada dia ens regalarien fotografies i escenes d’indignació. La manera amb la qual ens hem habituat a la repressió és escandalosa, i no sé si és més per mèrit de l’Estat o per la incapacitat de les primeres línies de l’independentisme polític que entre taules i carnets ha deixat escapar per l’aigüera la força dels carrers.

Aquesta setmana la presidenta legítima del Parlament, Carme Forcadell, i la consellera legítima, Dolors Bassa, han vist revocat el seu tercer grau. S’uneixen als també líders la societat civil i membres legítims del Govern, Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Quim Forn, Josep Rull i Jordi Turull, que fa un mes també el van perdre.

Francament, en aquests moments poc més es pot afegir al ja recurrent discurs d’indignació; el vicepresident Aragonès es preguntava, a les portes de la presó de Puig de les Basses, “fins quant durarà la venjança?”. Fins quan? Fins que acabin amb la majoria social i política, futur president, fins que acabin del tot.

Per si no n’hi hagués prou, mentre llegíem l’enèsim capítol de repressió judicial contra els qui varen fer possible l’1-O, els acusats de l’assalt de Blanquerna de l’any 2013 segueixen al carrer. Lliures i participant en la vida política amb la tranquil·litat de qui se sent impune, com Manuel Madrino, cap de llista de la Falange a les eleccions de la Comunitat de Madrid del 4-M. No han passat ni un sol dia a la presó, ni un. Cap. La justícia va suspenent els ingressos a presó i qui dia passa, falangista al carrer empeny.

En condicions normals, els carrers bullirien. Però com dic, haurien de ser condicions normals. Perquè en lloc d’això tenim un llastimós espectacle de retrets, incapacitat de lideratge i un govern independentista que, amb la pandèmia, ha demostrat tenir la mateixa capacitat de gestió que el militaritzat Gobierno del ‘Este virus lo paramos unidos’.

Els carrers no cremen perquè han aconseguit situar tot en un punt mort de resignació i apatia. Tot plegat és un campi qui pugui.