eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    Són tres partits, però sobretot són un moviment

    Fa temps, massa, que l’independentisme va perdre la il·lusió i es va instal·lar en un carreró sense sortida on els retrets i el menyspreu impregnen tots i cadascun dels espais que ocupen. On queda la il·lusió del 2012?

    Hi haurà Govern

    Tot i que ja es comença a murmurar una hipotètica nova convocatòria electoral, estic segur que hi haurà Govern. Costarà més o menys, però n’hi haurà. Ara bé, el que no tinc tan clar és si durant el període de negociació tots els actors tindran la capacitat d’evitar un espectacle menys vergonyós del que ja ens tenen acostumats.

    És trist constatar que ni amb el 51% del vot independentista els partits independentistes han aconseguit deixar enrere la dinàmica de confrontació interna que va impregnar la legislatura anterior.

    L’amnistia no es debat

    Sorprendre’s, o fins i tot indignar-se, pel veto a la llei d’amnistia presentada pel grups independentistes al Congreso seria fer un exercici teatral que m’estalviaré. Per això ja tenim els diputats.

    A l’Estat se li ha de reconèixer que, en casos com aquests, va sempre de cara. No vol dedicar ni un minut a debatre sobre una qüestió que li és menor, la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats. Creure que ho anava a fer és d’una ingenuïtat flagrant.

    Però vaja, aquí rau la diferència entre la cambra catalana i l’espanyola; mentre una bloqueja l’altra tolera els debats. Sigui prohibit o no, sigui per posar sobre la taula el dret a l’autodeterminació o per qüestionar el paper de la monarquia. Encara que el preu a pagar sigui la presó o la inhabilitació.

    El president legítim

    Aquesta setmana s’han complert tres anys de la detenció del president legítim, Carles Puigdemont, a Alemanya. Per recordar aquesta efemèride l’actual eurodiputat escrivia un fil a Twitter que ha provocat una certa inquietud, sobretot amb el text final: “Des de certs sectors de l’independentisme, lamenten que no estiguem empresonats i banalitzen el que és fer política des de l’exili; els qui ajuden a fer creïble el relat que som uns fugats que viuen despreocupats, còmodament i insolidaris amb el patiment dels nostres companys injustament condemnats…”. Intentaré fer una breu reflexió per entendre en quin punt crec que es troba l’independentisme.

    Hi ha una reflexió transversal, dins del moviment a l’hora de condemnar la resposta que fa l’Estat -sigui per via judicial o política- a les peticions independentistes. I aquesta és que en l’ànim de revenja hi ha la deshumanització de l’adversari.

    Em pregunto, dins les files independentistes no hi ha aquest mateix caràcter deshumanitzador quan es parla de Puigdemont com d’un tuitaire amb temps lliure i de Junqueras com un mossèn que lidera una secta?

    Sense un principi de respecte el moviment restarà sempre condemnat a la divisió. Perquè sí, són tres partits i tots ells exploren espais polítics amb més o menys similituds. Però que no s’oblidin, són un moviment. Tots ells conflueixen en un mateix objectiu: la independència.

    Mecenes de la Nova Cultura

    Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca