S’acosten les eleccions al Parlament de Catalunya i una vegada més, les persones migrades no podran votar. Com tampoc va poder votar el 13% de la població catalana als últims comicis del Principat celebrats el 21 de desembre de 2017.
Si el dret a sufragi depèn de l’origen de les persones, llavors no és cap dret. És un privilegi. Els migrants tenen les mateixes exigències que una persona autòctona, com per exemple cotitzar, treballar o complir amb el codi penal; però no poden gaudir dels mateixos drets. Estan marginats de la vida política i no tenen potestat per decidir sobre les mesures que afecten a la seva vida, la feina o l’educació dels fills. Estan condemnats a un rol de ciutadans de segon ordre.
Per si no fos prou, si s’impliquen en moviments socials o polítics, pateixen una repressió més mordaç. Un exemple clar són les protestes contra la sentència del Suprem, que es van saldar amb l’empresonament cinc joves migrats (Ibrahim, Ayoub, Asharaf, Mouhcine i Charaf) i la deportació d’altres tres després de passar pel Centre d’Internament d’Estrangers (Ayoub, Mohammed i Ashraf). És un doble càstig: ideològic i racista.
Els grans esculls per aconseguir el dret a vot migrant són les lleis actuals de l’Estat espanyol. Per una banda, la llei de nacionalitats dictamina que haver nascut a Espanya no garanteix la ciutadania, ja que s’adquireix per Ius Sanguinis, per la nacionalitat dels pares. Després, la mateixa constitució espanyola declara que només els espanyols seran titulars del dret a vot. Per últim, la Llei d’Estrangeria, pedra angular del racisme a l’Estat espanyol, limita el dret a la participació pública de les persones migrades, a qui es refereix com a “estrangers”.
No obstant això, l’independentisme també ha de fer autocrítica. L’històric referèndum per la independència de Catalunya de l’1 d’octubre de 2017, també va excloure a la població migrant, marginant els catalans mancats de passaport espanyol.
Una carrera de fons
La lluita per reclamar el vot per les persones migrades a Catalunya va començar l’any 1992 de la mà de SOS Racisme. L’organització antiracista va impulsar una campanya sota el lema “Vota en color” que reivindicava aquest dret als Països Catalans. Més tard, l’any 1996, la mateixa organització va muntar unes eleccions simbòliques a les Rambles de Barcelona.
De tot el mapa europeu, Irlanda va ser el primer país a reconèixer, el 1963, el dret a vot a les persones estrangeres als comicis locals. L’any 1992 aquest estat precursor va eliminar el període mínim de residència per poder votar, a més d’atorgar sufragi actiu i passiu. Suècia va ser el segon estat, el 1975, a atorgar el dret de vot actiu i passiu als ciutadans estrangers (exigeix tres anys de residència), seguida de Dinamarca (1981) i dels Països Baixos (1985). Més tard, si van afegir Bèlgica i Eslovènia.
Durant els darrers anys la reivindicació social pel vot migrant a Catalunya ha agafat més embranzida que mai. Als comicis del 21-D de 2018, una trentena d’entitats i col·lectius es van aplegar en la plataforma #VotxTothom per reclamar el dret a sufragi per tots els catalans independentment de la condició d’origen.
Així doncs, les eleccions del 14-F tampoc seran les que finalment atorguin als migrants la opció d’escollir representants polítics. Es perd una nova oportunitat per fer justícia social. Volen votar però no ho podran fer, s’han de conformar amb què segueixin decidint per ells. Continua l’apartheid polític.