Les darreres detencions, per si encara quedava alguna mena de dubte, reforcen la idea que a l’Estat no li interessa parlar ni negociar amb la dissidència. Senzillament vol acabar amb ella, com el militar que trepitja amb la seva bota el carril de formigues que hi ha al bosc.

Fa poc més d’un any el Tsunami Democràtic va aturar en sec la seva activitat un cop el govern de Pedro Sánchez va accedir a seure en una taula de diàleg per parlar de tot excepte del dret a l’autodeterminació. L’èxit, tot i les reticències i la desconfiança, era important. Per primera vegada l’Estat reconeixia un problema polític que calia resoldre, però mentre per davant es disposava a seure -i ho va fer un cop- per darrere la maquinària policial i judicial no s’aturava.

Malauradament l’aposta del ‘Sit and Talk’ no ha funcionat, i és una llàstima perquè al segle XXI les coses s’hauria de resoldre així, parlant. No oblidem que les estructures de l’Estat, l’statu quo, és un ens que viu instal·lat en el 1714 on el dret de conquesta segueix vigent.

És per aquest motiu que cal insistir, com ho he fet tantes vegades des d’aquesta columna, que l’Estat, a l’hora de fer detencions, li és indiferent en quin partit milita el detingut, no fa distincions entre independentistes: veu un moviment. Per això és molt important que acabi ja aquesta deriva tòxica que hi ha entre JxCat, ERC i la CUP on cada dia hi ha més esforços per anar separats i barallats. Aquesta manca d’unitat és la que ens va fer perdre el 2017 i ens faria perdre, de nou, avui.