Hi ha una dinàmica que es repeteix en cada situació de crisi, sigui econòmica, política o ara sanitària. Durant aquests períodes sempre apareixen experts que, gràcies a la seva trajectòria, es poden presentar en societat com una veu autoritzada. Si té un discurs que ajuda a reforçar la situació del govern de torn, encara se’l promociona més. Si diu quelcom que no encaixa, aquest personatge esdevé un pària, rep articles contraris i és ridiculitzat si la seva tesi és errònia.

Ahir el doctor Oriol Mitjà va parlar amb tanta claredat i contundència contra la gestió del Govern i de la consellera Vergés que avui ja no és doctor, és l’Oriol Mitjà. Ja no és un expert, és un opinador. I, el que és més greu, mitjans i periodistes que fa quatre dies reivindicaven no retallar les llibertats amb l’excusa de la pandèmia s’exclamen per les declaracions del doctor assegurant que es carrega la confiança amb l’executiu català.

Admeto que manco de coneixement sobre la pandèmia, el risc de rebrot i l’evolució dels contagis. Però em xoca que el doctor Mitjà sigui un referent quan carrega contra Simón i sigui el dolent de la pel·lícula quan la persona criticada és un membre del Govern.

Fa vergonya veure com els qui fa quatre dies el presentaven com una veu autoritzada ara el redueixin a un element discordant que critica sense fonament. És patètica aquesta defensa a ultrança de la gestió del Govern quan el sector sanitari fa mesos que demana més recursos i les residències d’avis han estat un desastre que mereix anar a judici.

El cas és que el doctor Mitjà pot ser crític, sempre que si allò que critica reforça la tesi del govern català. Si no, aleshores es trobarà amb el mateix que es va trobar el mes d’abril quan des de tots els fronts que defensaven la gestió del PSOE-UP van intentar desprestigiar-lo, però aquest cop des del provincianisme català.