Aquesta setmana el Parlament de Catalunya ha repetit una de les tradicions més nostrades del nostre país. JxCat i ERC han presentat unes propostes de resolució perquè la Generalitat li demani al govern espanyol que compleixi amb el finançament del 50% de la llei de dependència, reconegui el deute històric derivat d’aquest incompliment i estableixi un calendari per retornar-la.

Començo aquest segon paràgraf rient. No és un riure gaire exagerat, és sorneguer…. El tros de lliri que has de portar a les teves mans per demanar per vegada número [inserir número exagerat] allò que et pertoca i que no has rebut mai, tot i que estigui acordat per escrit, és d’una ingenuïtat que quasi prefereixo no comentar.

Fem una cosa. Si fins ara la Generalitat i el Parlament no han pogut frenar aquest d’infrafinançament -en el cas de la llei de dependència és un escàndol majúscul-, què tal si l’administració catalana fa front comú amb la valenciana i la balear, igualment ofegades? Donem-li un parell de voltes. Potser és més efectiu que presentar la queixa número [inserir número exagerat] i plorar perquè no paguen.