Allò que va començar malament, la negativa a seguir desafiant l’Estat per investir el president Puigdemont, ha acabat pitjor: una legislatura per oblidar.

Amb l’anunci oficial del president Torra d’avançar les eleccions un cop s’aprovin els pressupostos, cosa que no garanteix que s’acabin executant, s’obre un espai de reflexió més que necessari en les files independentistes.

Alguns articulistes de renom ja s’han abraonat a escriure que durant aquests dos anys els lideratges independentistes han fet un exercici incomplet d’autocrítica: “que diguin la veritat”.

La veritat, potser dolorosa, és la que des del desembre del 2017 intenta explicar Revista Mirall amb els col·laboradors que la conformen: tot i la victòria de l’1 d’octubre, l’independentisme va perdre i s’ha resistit a admetre que la moral i el discurs emocional no són efectius per fer realitat la proclamació d’un Estat català. L’esperit de l’1-O ha quedat, precisament, en això. En un esperit que passeja pels passadissos sense pena ni glòria.

El setembre i l’octubre del 2017 l’independentisme va tenir la capacitat, arran de la mobilització popular, de fer trontollar les estructures de l’Estat. La sacsejada fou molt bèstia, però no va tenir una continuïtat institucional per unes mancances polítiques internes que foren devastadores en aquell moment i avui, gener del 2020.

En aquell lapse de temps el republicanisme va aprendre que potser no podia controlar el territori, però el podia descontrolar. I, el més important, que amb les poques però efectives mobilitzacions del Tsunami Democràtic és una fita que es pot repetir: Aeroport col·lapsat, frontera amb França tallada.

De la mateixa manera que el desembre del 2017 asseguràvem des d’aquest mateix mitjà que l’autocrítica no era només autoflagel·lar-se, ara cal superar la barrera moral i emocional per recuperar les tesis racionals que van fer créixer l’independentisme fins a fregar el 50% electoral.

Si durant aquests dos anys l’independentisme s’ha sentit estancat, és per la situació de la presó i l’exili. Tant els primers com els segons s’han mostrat manifestament efectius a l’hora de denunciar les mancances democràtiques de l’Estat al món. Però donada la seva condició d’ostatges i represaliats no poden seguir liderant el projecte republicà perquè la realitat del carrer viu una dinàmica que l’execrable sentència del Tribunal Suprem impedeix seguir.

El valor dels presos i dels exiliats és el seu caràcter solemne i moral, motiu pel qual els dos grans partits s’haurien de replantejar el rol que han de tenir en la propera cita electoral. Amb la trencadissa entre JxCat i ERC, en molts moments per motius més personals que no pas professionals, potser fóra bo oferir un discurs i un full de ruta clar que compti amb el compromís dels membres de la llista d’arribar fins a les últimes conseqüències per assolir aquests objectius sense dependre d’una trucada d’última hora.

La deriva de l’Estat, més preocupat de judicialitzar que no pas de resoldre, és un símptoma claríssim que malgrat que varen guanyar l’any 2017 fent efectiva la repressió que ha privat la política independentista dels seus millors lideratges, està cansat, desprestigiat i desorientat: a l’esquena carrega 275 recomanacions de l’ONU pel compliment dels drets humans a Espanya.

Els presos i els exiliats poden concórrer a les llistes, i tant, però no poden seguir pilotant els vaixells. Com passava a l’antiga Roma, els joves eren a la primera línia del camp de batalla mentre els savis teoritzaven l’estratègia de combat.

La nova cita electoral és una oportunitat perquè, a més de mesurar el grau de suport de les dues estratègies de confrontació o diàleg, els nous pilots de la política independentista siguis realment els qui marquen el rumb. Amb totes les conseqüències que comporti. Si no, perpetuaran la mateixa situació que no permet sortir de l’atzucac.