La setmana passada el país s’encongia amb el temporal Gloria, ahir el vent i els cops es reproduïen a una cambra que ens té massa acostumats a la teatralitat. No només a la de Ciutadans i el seu equip de guionistes, també a la dels diputats independentistes.

Honestament, ja va sent hora de posar fi a la incompetència i la vergonya amb la qual ens han acostumat els polítics de primera línia que durant aquests darrers dos anys han fet creure que la República era a tocar mentre les estructures d’Estat, el “votarem com sempre” i de la llei a la llei morien d’agonia.

L’episodi d’ahir al Parlament de Catalunya és molt greu, i ho és perquè si fa dos anys els mateixos que demanaven fe cega en la seva capacitat per fer realitat la independència en només divuit mesos justificaven el fracàs per la manca de sobirania de la cambra, ahir es van carregar la primera institució del país en un espectacle digne de les pitjors escenes d’una discussió entre adolescents. “Ara no et miro, ara no t’aplaudeixo, ara em faig l’ofès”.

La política catalana ha entrat en un estat de descomposició asfixiant, on la butlleta guanyadora és la que fa menys pudor. Els protagonistes han fet una carrera a contrarellotge per degradar en un temps rècord la solemnitat d’unes institucions que les urnes del 21 de desembre van protegir malgrat la repressió i una campanya orquestrada perquè l’independentisme fos derrotat definitivament.

La legislatura del Govern efectiu va començar a caminar per protegir les institucions, ahir un òrgan administratiu es va carregar la primera institució del país. Sense resistència, i amb les files preparades per justificar el xou, els dos partits van preferir escenificar, per una part, el dol de veure’s sol davant el destí i una mena de trencament ressentit.

Els diputats independentistes han gaudit de l’honor de representar els ciutadans d’aquest país, i ho han fet de la manera més indigna que es podia demanar. Regalant un dia rere un altre escenes de tensió, crispació, descoordinació i enemistats que són incomprensibles en un context on la persecució policial i judicial és implacable. Recorden les multes? La presó de les Detingudes-23S? Els quatre ulls perduts en la setmana de fúria d’octubre? L’exili?

El moviment independentista no es mereixia un final com aquest, com a mínim un final d’etapa d’aquestes característiques. Ho tenien tot, i ho van deixar perdre. I, segurament, un dels problemes és que quan van perdre no van detectar que era moment de deixar pas, donar un relleu necessari a qui està disposat a seguir fins al final. Perquè, al cap i a la fi, la pregunta que toca fer-se és si els mateixos que han tolerat aquesta rebaixa de solemnitat de les institucions del país tindran algun tipus de credibilitat quan assegurin que defensaran els resultats de les urnes.

Una pancarta, una simple pancarta penjada a la façana del Palau de la Generalitat de Catalunya ha fet saltar pels aires la primera institució del país, i ho ha fet sense oferir un mínim de resistència que rebutgés l’anomalia que suposa la inhabilitació de l’actual president. Ni desobediència, ni intenció de desobeir. Però al pit la xapa i l’eslògan: “Ho tornarem a fer”. Què tornareu a fer?