Crec que el que més molesta a la justícia espanyola del Major Trapero és la seva capacitat d’erigir-se com una figura garant de la legalitat i no poder-lo acusar de ser allò pel qual el volen condemnar, independentista.

La contradicció del judici contra Trapero, encetat sobretot perquè no se li perdona l’operatiu dels atemptats del 17-A on la policia catalana va actuar amb la solvència d’una estructura d’Estat, rau en la naturalesa del personatge. El Major és una figura que ha insistit, ja sigui en les darreres 48 hores com fa un any durant el judici contra l’1-O, que ell estava a les ordres dels jutges i que, per molt que volgués, no tenia la capacitat de frenar el govern de la Generalitat si no era amb una ordre de detenció.

Més enllà dels episodis kafkians del fiscal amb els informes mal traduïts i l’atribució de declaracions a Trapero que no eren seves, ahir l’exresponsable dels Mossos d’Esquadra va assegurar que per molt que tots els cossos policials haguessin actuat l’1 d’octubre “no podíem aturar 2,3 milions de persones”.

És interessant que Trapero ho recordi perquè no només l’eximeix de culpa, sinó que també recorda fins a quin punt l’independentisme va tenir a tocar la victòria. D’aquell octubre del 2017 tenim una gran certesa: l’independentisme no podia controlar el territori, però l’Estat tampoc.

En un lapse de temps molt breu, però intens, les mobilitzacions populars d’aquells dies van oferir un escenari on el més atrevit guanyava. És com la metàfora de l’oliva de la vergonya, queda allà al plat fins que algú l’agafa.

Poden culpabilitzar Trapero del descontrol territorial, però la realitat és que els tres cossos policials restaven vulnerables a les extraordinàries mobilitzacions populars. Unes expressions al carrer que no van tenir traducció política. Una oportunitat d’or que cada dia que passa costa més de creure que fos desaprofitada.