La “guerra” del segle XXI

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

Molta gent se n’adona que en qualsevol guerra, sempre hi ha una part derrotada i una part vencedora.

Avui, a 2019, algunes de les conseqüències i accions que es duen a terme en una guerra, són ben presents. Les guerres habitualment comporten una violència per part dels cossos armats contra la població. Això a Catalunya ho he vist quan hem volgut exercir la democràcia i decidir lliurement el nostre futur.

El passat 1 d’octubre, l’Estat va utilitzar les forces i cossos de seguretat per reprimir la democràcia, encara que això fes que s’hagués d’incomplir una part d’una resolució judicial. Recordem que la resolució del TSJC va destacar que per evitar el referèndum, les forces i cossos de seguretat no havien d’alterar la pau social i generar un problema més gran del que es volia evitar.

Bé, aquell dia es va acabar amb prop d’un miler de ferits, alguns de diversa consideració. També hem de recordar que, per un motiu o un altre, la violència i la repressió sempre unidireccional es va acabar a migdia. Les imatges de la repressió i la violència van moure’s amb rapidesa per Europa i segurament no va agradar a algú que es vinculés la Unió Europea i un dels seus estats membres amb aquella situació.

Des de llavors, l’Estat va iniciar una espiral de vulneració de drets contra el poble de Catalunya i els seus líders polítics i socials. Una repressió que ha comportat exili per a uns i presó per uns altres, a més de les múltiples denúncies i processos judicials iniciats contra aquells que discrepem i opinem. Una nova vulneració als drets humans: el de llibertat d’expressió. Però d’això ja s’encarrega de fer-ho la llei mordassa.

Recordeu que l’Estat i els seus poders han iniciat una croada contra un moviment pacífic que reclama democràcia. Els observadors internacionals van lliurar les seves conclusions referents al judici al procés. Tots ells coincidien en què hi havia hagut multitud de vulneració de drets en ple judici.

L’Estat segueix essent poderós i se sent ferit per l’acte de desobediència pacífica més gran d’Europa des de la caiguda del mur de Berlín. Llavors recordem les paraules del dictador que va governar l’Estat en què manifestava haver-ho deixat tot “lligat i ben lligat”.

Ho podem comprovar quan acusen dues persones de terrorisme per tenir una màscara i un xiulet a casa, o a uns joves per una baralla de bar. Ho veiem quan les forces i cossos de seguretat espanyols sancionen persones per voler utilitzar la llengua catalana a l’aeroport de Palma, o denuncien a uns altres per odi per fer el mateix a l’aeroport de Girona. Ho veiem quan en atestats policials s’inclou sense pudor el nom d’un poble inexistent, per tal de justificar els actes que s’han dut a terme des dels diferents poders.

El final de la guerra civil espanyola en el que va sortir victoriós un règim dictatorial ajudat per les potències feixistes europees del moment, el qual avui encara és admirat i on es fa exaltació amb monuments que li reten homenatge, com “el Valle de los Caídos”, però també observant com cada 12 d’octubre es permeten les manifestacions de col·lectius ultres i feixistes. I no només el 12 d’octubre.
Un país que permet que es segueixi fent la salutació feixista als carrers mentre hi ha milers de combatents republicans enterrats al marge de les carreteres.

El 1939 també hi va haver presos polítics, exiliats i repressió. Tres premisses que es comparteixen avui dia. Llavors també es va acabar amb els governs legítims que la ciutadania havia votat, el mateix que es va fer a Catalunya amb el 155.

Però hi ha una cosa que pot superar aquesta repressió, i ho vam comprovar el passat 1 d’octubre. I també el 3.

Quan el poble de Catalunya i l’independentisme surt unit al carrer, l’Estat és incapaç de confrontar la situació i el porta a cometre errades. Unes errades que es veuen a tot el món. Ara no es pot controlar la situació mitjançant els mitjans, ja que les xarxes socials permeten que les imatges donin la volta al món.

Recordeu que tots els processos d’independència als que s’ha enfrontat l’Estat Espanyol per part de les seves colònies, s’ha desenvolupat amb una guerra. No s’ha arribat a solucions dialogades. Què ens fa pensar que l’Estat Espanyol voldrà dialogar amb el poble de Catalunya sobre el seu dret d’autodeterminació?

La confrontació amb l’Estat és evident i caldrà fer-ho des d’on ho sabem fer: la democràcia. Quelcom que sembla que no comparteixen des de més enllà del Cinca, ja que l’únic argument que es té és el fet de tornar a posar fi a les institucions de Catalunya aplicant arbitràriament i com es vol un article que censura i acaba amb la democràcia del nostre país.

Cal que el poble de Catalunya segueixi unit i ho demostrem al carrer, cada dia. Cal que diem prou als poders que serveixen fidelment l’Estat que vol acabar amb nosaltres i que només està buscant una venjança per a nosaltres.

Cal tornar a fer sorgir entre nosaltres l’esperit de l’1 d’octubre i del 3 d’octubre. Així el món tornarà a veure Catalunya. Sabrà que no ens és igual tenir exiliats i presos polítics. Sabrà que no ens és indiferent que ens vulnerin els nostres drets i hi hagi repressió cap als ciutadans de Catalunya que hem tingut la gosadia de plantar cara als abusos d’un Estat amb una separació de poders més que dubtosa.

Tenim la clau per fer realitat el que més desitgem i pel que hem lluitat. Tenim la clau per guanyar aquesta guerra del segle XXI. Tenim la clau per ser lliures. No la desaprofitem. I reitero, ho farem des de la manera que millor sabem fer: la legítima defensa i la resistència no violenta.

Demostrem-ho un cop més aquest 11 de setembre i els cops que calgui per aconseguir allò pel que legítimament estem lluitant.

Bona diada nacional de Catalunya!