És inútil continuar. Això mateix va pensar l’indústria musical catalana quan la mort de Carles Sabater suposà l’inici de la decadència del panorama nacional. L’escena va patir un fort cop amb l’adéu del cantant de SAU, la gran punta de llança del rock català. L’impacte de tal esdeveniment traspassà les fronteres de l’eticitat, estancant l’escena musical del moment en un dol que encara avui dia es manté latent. La falta de referents com ho era la figura de Carles Sabater ha sentenciat l’avenir de la música popular del país, mancat des d’aleshores d’un seguit d’influències com el soft rock o bé el mateix caràcter d’unes melodies potentment viscerals.
Fruit d’aquest estancament, la mateixa escena s’ha vist obligada a patir una radical regeneració, així com el naixement forçat de nous himnes populars per ser cantats a bars, festes majors i concerts. La simplicitat, i sovint mediocritat, dels grups que integren l’actual panorama, evidencien el clar retrocés qualitatiu de la producció nacional. No cal evocar precisament a un sentiment nostàlgic, sinó al lament d’una mala evolució quant a les noves propostes que defineixen l’actual cercle musical a Catalunya.
Una gran massa de joves catalans opten per diferents alternatives musicals a l’hora de configurar els seus gustos, sigui apostant per artistes estrangers o bé, en cas de mantenir l’interès local, per aquelles propostes d’un catxet inferior al que es coneix com l’elit nacional. És precisament aquí on resideix el problema, ja que la poca variabilitat estilística que caracteritza l’actual panorama potencia l’enyor d’allò que fou i no tornarà, l’enyor del més gran dels pecadors.
La situació actual de la música catalana ha mostrat la seva cara més agredolça avui, durant la celebració de la Diada de Sant Jordi. Tant l’Antiga Fàbrica Estrella Damm com la Plaça Catalunya han ofert una proposta musical protagonitzada per artistes de renom local. Si bé cal valorar la tasca dels projectes musicals que enguany defensen el panorama nacional, n’és igualment legítim el poder autocrític d’analitzar el conjunt de sons que conformen aquesta mateixa escena, a vegades banal i poc representativa amb l’actitud d’una música que pugui arribar a esdevenir el cànon de l’època.
Falten grups com SAU.