El 18 de maig es commemorava la Matança de Gwangju (광주 민주화 운동), popularment conegut com 5-18, un alçament popular que va derrotar l’exèrcit de la dictadura militar de Corea del Sud i va establir del 18 al 27 de maig una comuna revolucionària.

Un context de dictadura militar

En aquell moment, Corea del Sud era una dictadura militar. El país va estar marcat per la inestabilitat durant tot el segle XX.

Fins al 1945 va patir una brutal ocupació japonesa, mentre que després de la Segona Guerra Mundial, a Corea del Sud es nomena un líder anticomunista, Syngman Rhee, que amb el suport d’els EUA va portar a una dura repressió contra qualsevol oposició. En el seu govern es produeix la Guerra de Corea, que encara manté el país dividit entre Nord i Sud.

Rhee renuncia el 1960 després d’una gran revolta estudiantil, però el clima de gran inestabilitat política i social, porta a un Cop d’Estat militar que situa al capdavant del país al General Park Chung-hee.

El general inicia una llarga i dura dictadura militar, sota la llei marcial, fins que és assassinat el 1979 pel director de l’Agència d’Intel·ligència Coreana (KCIA). Els partits polítics, que havien estat durament reprimits ara intentaven assumir el poder, però el 12 de desembre del mateix any es produeix un segon Cop d’Estat, que retorna el poder a un grup d’oficials de l’exèrcit, amb el General Chun Doo-hwan al capdavant.

Els fets de Gwanju

El segon cop d’Estat va portar a grans protestes a escala nacional per exigir democràcia, fet que va portar a declarar la llei Marcial, mentre es prohibien totes les activitats polítiques, s’empresonaven professors universitaris, líders polítics i es desplegava l’exèrcit.

A Gwangju, el 18 de maig de 1980 comença una protesta, liderada pels estudiants, en contra de la dictadura militar, després que sis-cents universitaris de l’Universitat Nacional de Chonnam responguessin tirant pedres als soldats als soldats que bloquejaven la universitat, els enfrontaments van portar a barricades i una lluita per tota la ciutat.

El govern decideix enviar més soldats per reprimir tan estudiants com qualsevol altra persona, fet que porta a una resposta encara més massiva, fins al punt que el 20 de maig arriben a la ciutat camions, taxis i busos per donar suport als manifestants. L’endemà, ja amb morts a causa de la repressió de l’exèrcit, els civils decideixen armar-se i ocupen l’Oficina Provincial, declarant la ciutat Alliberada de la dictadura.

La resposta el 27 de maig, és l’enviament de més de vint mil soldats, amb l’ajuda dels EUA, que acaba amb un bany de sang i el control total de la ciutat, fet que va comportar 150 morts, 74 desapareguts, 3.000 empresonats il·legalment i 4.000 ferits, segons fonts governamentals, però que actualment ja s’apunta al voltant de 2.000 víctimes mortals.

La massacre va ser silenciada per una premsa controlada pel règim coreà i va comportar a l’empresonament de diversos líders polítics, acusats de dirigir les protestes. Els fets, no només va ser silenciat pel govern de llavors, sinó que els posteriors governs van amagar els fets de Gwangju, que van classificar els fets com a simples disturbis socials.

El camí cap a la veritat

Diversos fets van fer que es comencés a investigar els fets a Gwangju, però només va succeir fins després de la dictadura.

Una de les protestes més simbòliques van ser la de diversos joves, que decidien suïcidar-se, deixant missatge de protesta i d’injustícia, ja que per llei estava limitada la reunió i manifestació, principalment a les universitats, i era una manera d’explicar la veritat dels fets que el govern intentava amagar i distorsionar. Deu dies després de la massacre, Kim Ui-gi un estudiant de la universitat de Sogang a la ciutat de Gyeongsangbuk es va llançar del sisè pis d’un edifici de Seül, mentre llançava centenars de fulls on explicava els fets. El 10 de juny, ho feia un altre jove, Kim Jong-de, immolant-se a Seül, davant la universitat de Dones Ewha, mentre cridava “fora la llei marcial, respecteu els drets dels obrers i allibereu als presos polítics i estudiants”.

En el primer aniversari de la matança, a la Universitat Nacional de Seül va organitzar una petita manifestació per commemorar els fets, així com demanar justícia, i en aquesta ocasió el jove Kim Tae-hun es tirava d’un quart pis cridant “Fora Chun Doo-hwan”, i encara trobem més casos d’estudiants que es van suïcidar o immolar per exigir responsabilitats al govern de la massacre.

El 1986 en el Centre d’Entrenament Reservista Bakdal de l’exèrcit, en una conferència a favor del govern militar, el soldat Jang Yi-gi va cridar “jutgeu a Chun Doo-hwan, assassí de civils!”. Va ser empresonat i torturat i va morir tres dies després dels fets.

Finalment, el 1987, la mort per part de la policia de Lee Han-yeol, un estudiant que protestava, va portar a un milió de ciutadans en el funeral del jove estudiat. Durant la cerimònia el pastor Mun Ik-hwan va llegir un per un els noms de totes les víctimes mentre demana justícia per aquestes persones. El 1988, a Seül, l’estudiant Park Rae-jeon s’immolava al crit de “Gwangju és viu encara”. Un pocs exemples de desenes de morts, en un moviment unificat contra la dictadura.

El reconeixement dels fets

Per una altra part, trobem el testimoni del reporter alemany, Jürgen Hinzpeter, qeu davant la llei marcial, la censura i el vet a periodistes estrangers, es va fer passar per missioner per entrar al país, que juntament amb l’ajuda d’un taxista local, va mostrar al món tot el que estava passant.

Per poder enviar a l’exterior, va ocultar la cinta en el seu embalatge original i el va amagar en una caixa de galetes. Hinzpeter va morir el 2016 i aquest any s’ha estrenat la pel·lícula A taxi driver, que commemora la massacre i explica com el taxista anònim, que mai ha volgut donar el seu nom, i el periodista, van arriscar la vida per fer arribar la informació.

Hinzpeter va ser guardonat amb múltiples premis d’associacions i grups cívics, però mai pel govern coreà. És una mostra que encara avui en dia no s’ha fet justícia i cap dels criminals no ha pagat cap responsabilitat pels crims, més enllà d’una multa econòmica.

El 2017 es va crear un Comitè especial d’Investigació de la massacre de Gwangju per ordre de l’actual president Moon Jae-in, que ha trobat que la junta militar va distorsionar sistemàticament els registres de la revolta popular i s’ha provat que el dictador Chun i el líder de l’oposició, Roh Taw-woo van iniciar intervencions a nivell governamental per encobrir la massacre.

Cap dels governants anteriors, sobretot la ex-presidenta Park (2013-2017), filla del dictador Park (1963-1979) van donar mostres de fer justícia real per les víctimes, més enllà d’aixecar monuments commemoratius. Res més que simples simbolismes.

El 1985 ja es va crear un comitè d’investigació, però fortament manipulada, distorsionant el relat i eliminant els testimonis de soldats que reconeixien que l’exèrcit havia disparat sistemàticament contra civils. Chun Doo-hwan continua sense admetre que va ordenar obrir foc contra els manifestants.

Els Jocs Olímpics de Seül del 1988 va comportar a la modernització i obertura del país, i finalment, el 1996, Chun és jutjat i empresonat per les massacres de Gwangju, casos de corrupció, alta traïció i la implicació en el cop d’estat de 1979, sent condemnat a mort però finalment canviat per cadena perpetua i amnistiat només un any després. En els casos de corrupció, si li demanen 220.000 milions de wons – 150 milions d’euros – multa que encara no ha pagat en la seva totalitat, tot i tenir 87 anys i el 2013 només havia retornat 36 milions d’euros.

Els esforços del govern sudcoreà per desacreditar i ocultar l’aixecament de Gwangju sembla arribar  la seva fi amb el nou president Moon Jae-in. L’actual president del país va veure la pel·lícula A taxi driver juntament amb la esposa del periodista alemany, assenyalant que la cançó March for the Beloved  no nomes és una cançó, sinó que representava l’esperit del Gwangju i dels que van lluitar per la democràcia.