I invocant Déu
L’única manera viable de declarar la independència és entrant a cavall al Parlament. Allí, en la tribuna, s’ha de fer una solemne lectura de la declaració tot invocant Déu.
Ho hem provat tot, renoi. Ens hem comptat i recomptat tantes vegades que ja hem perdut el compte. Hi ha hagut més eleccions que llonganisses produïdes a Osona. Les majories democràtiques sempre són clares, però no hi ha manera. Fins i tot quan ens vam comptar de manera excelsa i massiva el primer d’octubre, tampoc va funcionar. El problema, és clar, no són els espanyols—sí, tots els espanyols—i la seva voluntat de destruir la seva democràcia per tal d’evitar la independència dels catalans. El problema és el lideratge independentista, covard i aferrat a les engrunes colonials que cauen de Madrid. Ens proliferen els Santi Vila, ja no et pots refiar de ningú—si és que mai ens vam poder refiar d’algú.
Així, només ens queda la via clàssica insurreccional, del cop d’estat clàssic, fet amb tota la clàssica elegància vuitcentista possible. Fidels a aquesta tradició nostrada, és molt necessari de practicar amb delit els exercicis eqüestres d’entrar a cavall al Parlament—tot garantint que el cavall en qüestió faci pipí al vestíbul i altres coses pudents a la tribuna. Ja m’ho imagino: irromp a l’hemicicle l’escamot de soldats abillats en vistosos uniformes de colors i els seus fusells d’assalt vinguts expressament de Castelnaudary. El coronel, és a dir jo, entra triomfalment a cavall, a punt per declarar la independència i proclamar la República Catalana amb un govern de coronels (els coronels són nomenats ad hoc segons el meu estat d’ànim). En la declaració és molt important d’invocar Déu. Les coses serioses, històriques i d’èxit sempre invoquen Déu.
A partir d’aquí, tot ve rodat. El nou govern provisional dissol el Parlament i fa arrestar tots els diputats (menys els cupaires i en Quim Torra). El primer decret del govern és la levée en masse, la formació d’un exèrcit i la declaració de guerra al Regne d’Espanya i Andorra. Seguidament, es comença una purga massiva de la societat botiflera: exili, desterrament, presó, gulag o alta de soci al RCD Español. El nou govern ordena l’enderroc del Corte Inglés de plaça Catalunya a Barcelona. Al seu lloc s’hi edifica el Panteó dels Catalans. Es creen infinitud de medalles i ordes militars per tal de relluir millor els uniformes del flamant exèrcit català, que avança veloçment pels erms camps de Castella. L’antiga corbeta israeliana Hanit—rebatejada convenientment Llúria—s’encarrega del bloqueig i bombardeig estratègic de Benidorm en temporada alta. Són, breu, polítiques imprescindibles per a una Catalunya millor.
Pot semblar un pla rocambolesc i histriònic. Però estic convençut que mai podrà ser més rocambolesc i histriònic que el dit procés que hem viscut els darrers anys i que, certament, no ens ha aconseguit la independència.