Ni Catalunya és una nació mil·lenària, ni tenim el parlament més antic del món, ni probablement som més treballadors que els nostres cosins de la Meseta.

Com explicava en un article per aquesta mateixa revista fa més de dos anys, existeixen tres fonts principals de legitimació del secessionisme: El nacionalisme, el remedialisme i la democràcia. En la primera onada d’independències, passada la I Guerra Mundial, el nacionalisme va ser la legitimació predominant per l’emancipació dels estats resultants de la caiguda dels vells imperis europeus. En la segona onada d’independències, durant el procés de descolonització, la font de legitimació principal fou el remedialisme. Durant la tercera onada d’independències, després de la caiguda de la URSS, el principi democràtic fou el gran legitimador de la secessió, sobretot als països bàltics i centre-europeus. Finalment durant la hipotètica tercera onada d’independències (hipotètica en tant que ni el Quebec, ni Escòcia ni Catalunya són ara per ara estats independents), la principal font de legitimació passa a ser la democràcia.

A Catalunya el discurs secessionista es basa en gran mesura en el principi democràtic. Aquest discurs, generalitzat especialment a partir del 2006 amb la creació de la Plataforma pel Dret a Decidir, és cristal·litza en l’anomenat Dret a Decidir, una adaptació Catalana (o Quebequesa, segons qui reclami els drets d’autor) del famós dret a l’autodeterminació. Tanmateix el principi democràtic no és i ha estat l’únic a l’hora de legitimar la secessió de Catalunya, en tant que el nacionalisme i el remedialisme han estat i són molt presents dins l’ideari independentista: El nacionalisme català sorgeix durant la renaixença amb la constatació de la necessitat de la burgesia catalana de dotar-se d’una plataforma política pròpia. El remedialisme, madura cap als anys 60 amb la creació del Partit Socialista d’Alliberament Nacional, que considerava els Països Catalans com un territori colonitzat per Espanya. Actualment conviuen les tres justificacions: El principi democràtic (votar és democràcia, dret a decidir…), el remedialisme (Espanya ens roba, repressió o república…) i el nacionalisme (els catalans no som espanyols, Catalunya no és Espanya, etc.).

Ho diré ras i curt: Quan el moviment independentista ha posat a l’statu quo estatal més contra les cordes, és en oposar el concepte de democràcia al règim del 78. En altres paraules, quan l’independentisme ha parlat de referèndum i l’ha defensat contra l’ordre postfranquista establert pel PPSOE i la UCD, més suports guanya. Lògicament aquest discurs seria absolutament inútil si no anés precedit d’un plec de greuges important (desinversió, espoli fiscal, atacs contra el model educatiu, etc.), de caràcter remedialista. El problema apareix quan un sector de l’independentisme enarbora la bandera del nacionalisme. Si bé el nacionalisme pot ser més o menys ètnic (el nacionalisme «civic» Català entorn la llengua res té a veure amb el nacionalisme ètnic serbi, per exemple), la definició de nacionalisme que emprem de manera més freqüent, és l’alemanya, la romàntica, formulada per autors com Herder o Fichte*. Segons aquesta tradició, és la cultura, sigui religió, llengua o costums, allò que dóna cos a la nació. En conseqüència tenim un problema al intentar justificar la secessió mitjançant la nació, en un país on una gran part de la població és nascuda o té pares a la resta de l’estat espanyol, o simplement parla castellà com a llengua materna. Lògicament ens trobem que l’amplíssima majoria de votants unionistes són castellanoparlants i tenen forts vincles familiars amb la resta d’Espanya.

En quina disjuntiva ens trobem? Si es parla de nació, l’independentisme s’estanca, mentre que quan parla de democràcia (amb la necessària dosi de remedialisme) guanya suports. Quan l’independentisme fa campanyes d’autoconsum del tipus «Si volem que torni el president, cal votar al president», no eixampla la seva base social, però en parlar de «La democràcia sempre guanya» l’eixampla. No envà veiem com ERC ha tret uns resultats històrics a l’Àrea Metropolitana (on més creix l’independentisme), atraient una part considerable d’abstencionistes. Per contra veiem com la major part de votants de JxCat provenen de l’extinta JxSí als feus tradicionalment nacionalistes del Principat. Catalunya ha de ser i serà la mort del règim del 78. Agafant el testimoni del moviment de ruptura democràtica de la transició, l’independentisme ha de qüestionar la poca maduresa democràtica d’Espanya des de la més absoluta radicalitat democràtica.

Cal guanyar suports per baix i a l’esquerra. Partint de la base que Ciutadans és un partit que rep suports tant de la burgesia catalana de la Bonanova i Pedralbes, com de les classes populars de Roquetes i Trinitat Nova, cal que l’independentisme desgasti la «Naranja Mecánica» (com diria Gabriel Rufián) en aquest darrer segment de votants. L’estat espanyol és un entramat polític (superestructura) construït sobre una economia extractiva (infraestructura) fortament present en els sectors regulats (Banca, electricitat, telefonia, aigua i gas). Si les classes populars són les que pateixen més les pujades tarifàries de la llum, el gas o la connexió a internet; han de ser les primeres a rebel·lar-se contra l’oligarquia extractivista espanyola que els expulsa. Així doncs l’independentisme ha de sumar suports lluitant contra la pobresa energètica, taxant les companyies telefòniques i la banca, re municipalitzant l’aigua (que dit de pas, fou privatitzada per la nostra estimada Generalitat), i lluitant contra Florentino Pérez i la màfia del Projecte Castor.

*Cal fer esment a l’altra gran tradició del nacionalisme, nascuda durant la il·lustració i la revolució francesa. Segons aquesta tradició, la nació són un conjunt de persones que viuen en un país dins uns límits i que obeeixen al mateix govern. Aquesta definició, a priori, no inclou cap caracterista ètnica com a prerequisit per formar part de la nació.