Feia temps que em rodava una pregunta pel cap: Es pot ser independentista sense ser nacionalista? El nacionalisme és una ideologia i moviment que defensa que cada nació ha de formar el seu propi estat. Seguint el rastre de Benedict Anderson, les nacions són comunitats imaginades, però no imaginàries. De nacionalismes n’hi ha molts, des de James Connlly fins a Slobodan Milosevic, des del nacionalisme cívic fins a l’ètnic.
Personalment sempre m’he considerat internacionalista i no nacionalista per tres raons: En primer lloc, no crec que totes les nacions hagin de tenir un estat. Crec que l’acomodació plurinacional és possible (no a Espanya). En segon lloc, no definir-me com a nacionalista em facilita explicar el cas català a certs països i sectors, on malauradament s’associa el nacionalisme amb l’extrema dreta. Finalment em considero un ferm l’internacionalista: On hi ha explotació, hi ha d’haver lluita.
Per la meva satisfacció, arran d’una conferència d’en Marc Sanjaume, vaig entendre que efectivament, el nacionalisme només era una de les legitimacions que pot tenir el secessionisme, juntament amb el remedialisme i la democràcia. Vegem què comporta cada justificació:
El nacionalisme és una legitimació basada en què tota nació té el dret a ser independent. Aquesta ideologia i moviment, normalment condemnat tant pel socialisme com pel liberalisme, assolí el seu punt àlgid al final de la I Guerra Mundial. Amb l’aplicació del principi de les nacionalitats, els vells imperis es desmembraren en nombrosos estats-nació, donant lloc a la primera onada de secessions. El problema d’aquesta teoria és la mateixa definició de nació, n’hi ha per donar i per vendre.
El remedialisme, és una legitimació del secessionisme basada en la necessitat de reparar un mal que s’ha fet a un poble durant anys: Colonialisme, explotació, guerres, etc. És una justificació fortament basada en principis morals i en la promoció d’estabilitat dins la regió. Alguns exemples en són Kosovo, Sudan del Sud, Timor Oriental i tots els països independitzats durant el procés descolonitzador. El principal problema del remedialisme és la concepció de la justícia. Determinar què és just i què no, és difícil sense una norma al davant. El terreny de la moral i l’ètica és tortuós i per tant representa la pota coixa d’aquest tipus de justificació.
Finalment hi ha la legitimació merament democràtica. Un poble vol ser independent en tant que democràticament ho ha decidit. És una justificació que dóna una forta legitimació a la secessió, i sembla ser la inspiradora dels moviments independentistes català, escocès i quebequès. El problema que genera aquesta justificació és la vanitat, en tant que seguint la regla de tres tothom es pot independitzar, fins i tot una illa de cases de l’Eixample.
Intentar enquadrar un cas en només una justificació és molt complicat. Analitzant el secessionisme català, veiem com la legitimació democràtica (volem votar) és la predominant. Tot i així la nacionalista (Som una Nació, nosaltres decidim) i la remedialista (Espanya ens roba), hi són fortament presents. Personalment discrepo que la Comunitat Autònoma de Catalunya (subjecte que ara per ara es vol independitzar) sigui una nació. Bàsicament a la CAC hi conviuen part del que anomenaríem la nació catalana i la nació occitana. Així doncs discrepo en justificar la independència catalana d’acord amb un dret nacional, en tant que tenim unes institucions mil·lenàries, el Parlament més antic d’Europa (cosa que cada país defensa) i «patranyes» de l’estil. Personalment em defineixo com a independentista per què vull, i si ho decidim democràticament, ningú ho pot impedir.