He guardat aigua de mar, dins d’un pot buit de cigrons.
Si grato amb molta més força la terra, se’m trencaran les ungles.
Però he de cavar més encara, no fos cas que el trobi el gos.
Honestament, faig veure que enterro una carta, però no l’he pogut passar a paper.
L’he anat escrivint en les meves hores bruixes, i d’amagat (fent passar llàgrimes gola avall, singlot amunt, tremolosa, i un xic covarda), en una nota de l’IPhone.
Un missatge m´alerta, que ja NO QUEDA MÉS ESPAI.
Ha estat llavors, quan he entès que l’he acabada. Tampoc hi cabria tot el que em volta, i no acabaria d’escriure’t mai.
Vessaré doncs, tota l’aigua dins d’aquest sot fet d’ànsia i presses, i el tornaré a colgar del tot.
Amb tots dos peus descalços sobre la terra encara humida, alço els ulls al cel, on vola un corb. S’allunya i sospiro, i deixo la meva empremta, que és un Adéu reiteradament postergat, sobre la terra mullada.
Ningú m’ha vist, diria jo. Tampoc gosarien preguntar-me.
Esborraré la nota, desfent el camí de pedretes que abans encabia dins del pit, sense rellegir-la per darrera vegada.
Tots els cementiris on podia enterrar-te, eren aquí, dins el meu cap.