Dimarts 02 Juny, 2020

“A coffee, please”

Més llegits

Asfixia per un racisme assassí

L'assassinat de George Floyd a mans —més ben dit a genolls— de la policia a Minneapolis ha remogut consciències...

Els comuns plantegen boicotejar Nissan

La líder de Catalunya en Comú Podem (CatECP), Jéssica Albiach, ha plantejat el boicot a l'aliança de Nissan-Renault-Mitsubishi com...

La CUP insta a nacionalitzar Nissan per salvar els llocs de treball

El diputat de la CUP al Parlament Vidal Aragonès ha reclamat al Govern que mantingui els llocs de treball...

La flama resignificadora

Bon dia (tot el dia), benvolguts lectors de Mirall. Feia temps que no apareixia la meua firma enlloc, les...

El Suprem prohibeix l’exhibició de banderes “no oficials” als edificis i espais públics

La Sala III del Tribunal Suprem ha emès una sentència que estableix com a doctrina que “l’ús, fins i...

Mecenes de la cultura antifeixista

Compromís amb el periodisme sense embuts

Des de només 2€/mes fes-te militant de la cultura antifeixista

El turista no és el culpable de tots els mals derivats del turisme

Tinc la sort –sí, la sort- de treballar al centre del centre de Barcelona, entre meravelles centenàries i les llambordes irregulars de Ciutat Vella. M’encanta respirar la història de Barcelona, contemplar la bellesa amagada als seus racons, escoltar els sons que amaguen relats i llegendes d’amor, guerra, lluita social. Llàstima que, d’uns anys ençà, respirar-la és difícil, tapada per olors canviants amb flaires de drogues, brutícia i perfums barats i cars. Contemplar-la és difícil, quan aixeques la mirada i corres el risc de ser atropellat per manades i estampides. Escoltar-la és difícil, amb la seva essència silenciada per crits exaltats, explicacions guiades i el soroll de les rodes de maletes i segways esgarrapant les llambordes.

I sí, tot i això, dic que tinc la sort de treballar al centre del centre. Per què? Perquè, si no hi treballés, potser acabaria com tants altres del meu cercle, que fa anys que no s’apropen al cor de Barcelona des dels pobles-districtes. ‘Baixar a Barcelona? Per què? És plena de turistes, no es pot ni caminar’, diuen. I tenen raó. Així, la feina em força a trepitjar uns carrers que m’enamoren però que, si no tingués l’obligació de recórrer, fàcilment acabaria, com tots ells, renunciant a tornar-hi. Renunciaria al més vell de Barcelona, la meva ciutat, deixant-la en mans dels qui ens desplacen.

No renuncio a Barcelona ni a gaudir-la. Però cada cop és més difícil

Gaudeixo d’ella quan passejo sense pressa, quan em prenc un minut per fer un piti i observar el seu ritme, quan respiro prenent un cafè. Fins fa ben poc tenia un lloc preferit que no canviava per res per gaudir d’aquest últim vici: una terrassa amagada, un oasi màgic dins la trepidant i atapeïda realitat de la Barcelona més antiga. El meu disgust va arribar quan, fa poques setmanes, van prohibir-hi fumar. Un drama en un primer moment que es va convertir en una oportunitat: explorar fins a trobar un nou lloc on prendre els millors cafès de la vella ciutat.

Aquí va començar una odissea d’hores. Vaig descartar ràpidament moltes terrasses per la ubicació i el preu –tot i que estava disposada a pagar més del que considero decent per tal de trobar un altre lloc màgic-, i vaig començar a endinsar-me per carrers i més carrers. La majoria de terrasses estaven plenes, com no, fins que vaig trobar el que podria ser aquell nou oasi: una plaça silenciosa, rodejada de muralles i amb tres terrasses pràcticament buides. Vaig dirigir-me sentint-me victoriosa a la que tenia més a prop. “Un tallat, si us plau”. Somriure als ulls i als llavis.

“No servim cafè”. “Com?”, no m’ho podia creure. D’acord, doncs som-hi al següent. “Un tallat, si us plau”. “No servim cafè”, em diuen darrere la barra i davant, precisament, d’una màquina de cafè.”No funciona”, em diu. Jo oloro a cafè, però d’acord, vaig al tercer –”a la tercera va la vençuda”, pensava, extranyada-. Entro:”un tallat, si us plau”.“Lo siento, no servimos café”. Aquí ja me n’he atipat.”Però si tens la màquina aquí darrere”.”Sí, pero no es para servirlo en la terraza, las mesas están para consumir más que un café”. M’ho diu amb aires de suficiència davant una terrassa totalment buida, assedegada de clients.

El que vol dir en el fons és que”la terraza es para turistas”. Ho sé, i sap que ho sé. Perquè cap ciutadà de Barcelona s’asseurà en una terrassa en la qual sap que, si demana més d’un cafè o una birra, haurà de gastar el pressupost que té per menjar una setmana. Marxo, però l’emprenyada que porto a sobre és tal que m’he de resistir per no muntar un numeret i només se m’escapa un “ja no podem prendre ni un cafè en aquesta ciutat”, amb to que fa girar als pocs guiris que passen per la plaça.

Que neguin servir cafès en una terrassa buida per la cobdícia d’esperar turistes promesos disposats a gastar-se el sou en cerveses per pillar una bona és el colmo, però no, això no és culpa del turista. És culpa de l’avariciós propietari que prioritza la pasta per sobre de tot, inclús de la seva ciutat -si es que hi viu en ella-; és culpa d’unes dinàmiques capitalistes que mercantilitzen tot per venerar la riquesa, peti qui peti i caigui qui caigui, encara que sigui Barcelona i la seva autenticitat, cada vegada més amagada rere menús en anglès de ‘paella with sangria’.

Tampoc es culpa (només) del turista que no puguem trobar un habitatge digne i tanta gent es vegi obligada a marxar, com jo, que ja busco pis fora per no haver de viure sota un pont. També en té la culpa el barceloní que prefereix llogar el seu pis de propietat per Airbnb forrant-se i guanyant el triple del que ingressaria, i aquell qui el ven a inversors que el reformen, i també els qui el reforma, per vendre’l o llogar-lo a preus que només es poden permetre estrangers, perquè la classe alta barcelonina no és infinita, igual que tampoc ho és l’estrangera disposada a venir a la ciutat. El dia que acabin, esclatarà aquesta bombolla, i els esclatarà a la cara als que volen vendre Barcelona, però els bocins de runa ens cauran a sobre.

Barcelonins, deixem de vendre la ciutat. Perquè el benefici propi, per gran que sigui, s’ha de rebutjar si el mal col·lectiu que genera és tan gran que ens pot fer perdre els barris, la vida veïnal i les relacions socials. Els turistes són responsables de la massificació i sovint de l’incivisme i el menysteniment per la ciutat per culpa dels qui la veuen com un lloc de borratxera, comiats de solter i compres desenfrenades, però no són els únics culpables de l’expulsió dels veïns i les veïnes.

Barcelonins, siguem tots conscients del risc que enfrontem, del perill que l’avarícia ens faci perdre una autenticitat que serà irrecuperable. El poder del turisme massiu i l’atracció internacional de Barcelona ja és prou gran perquè a sobre li posem les coses fàcils i ens convertim en còmplices de la venta de la ciutat. Tant de bo plantem tots cara per defensar-la, encara que impliqui renunciar a fer-se (alguns) rics. Jo, mentrestant, per si de cas i posant en dubte aquesta renúncia a la riquesa pel bé de la ciutat, el pròxim dia demanaré: ‘A coffee, please’.

- Publicitat -

Mirall és possible gràcies al suport dels seus subscriptors i mecenes. Amb només 2€/mes podem enfortir aquesta aposta periodística sense embuts.

Mecenes de la cultura antifeixista

Compromís amb el periodisme sense embuts

Des de només 2€/mes fes-te militant de la cultura antifeixista

Mecenes de la cultura antifeixista

Compromís amb el periodisme sense embuts

Des de només 2€/mes fes-te militant de la cultura antifeixista

Breus

Budó veu dins de “la normalitat d’un govern de coalició” les diferències entre ERC i JxCat

La consellera de la Presidència i portaveu del Govern, Meritxell Budó, ha assegurat aquest dilluns que les diferències entre ERC i JxCat sobre la...

Rufián defensa l’acord amb el PSOE perquè “l’alternativa és una extrema dreta”

El portaveu d'ERC al Congrés, Gabriel Rufián, ha defensat el pacte amb el govern espanyol perquè ERC s'abstingui a la sisena pròrroga de l'estat...

El Suprem prohibeix l’exhibició de banderes “no oficials” als edificis i espais públics

La Sala III del Tribunal Suprem ha emès una sentència que estableix com a doctrina que “l’ús, fins i tot ocasional, de banderes no...

Els comuns plantegen boicotejar Nissan

La líder de Catalunya en Comú Podem (CatECP), Jéssica Albiach, ha plantejat el boicot a l'aliança de Nissan-Renault-Mitsubishi com una de les "mesures de...

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca