Tenim veïnes. I són bruixes.

Espien rere els vidres i ens ensumen els malsons.

Vesteixen de gris com les volves de pols, i s’amaguen del sol al pati del darrere.

Els dies de pluja, fan veure que escombren l’aigua, i ens miren de reüll, xiuxejant pregaries ocultes, entremig dels llamps i els trons. Parlen les llengües mortes, i la dels morts; murmurant oracions a l’inversa i des de dins.

Més no ens diuen el que volen.

Duen les ungles llargues i el cabell esvalotat. No és blanc ni ros, sinó del color de la palla seca, i tenen la mirada cega recoberta d´un tel de boira grisa, que es torna fel si veuen l´Arc de Sant Martí pintat als núvols.

Fan olor de rampoina vella que mai va conèixer primavera.

Simulen que poden les flors, però només els creixen branques mortes.

Es tensen rígides en un espasme de dolor i se’ls enfosqueixen les conques buides, si senten riure o cantar. Supuren enveja i alguna cosa més, profunda i molt més fosca.

Quan cau el sol, serren les dents i es llimen les ungles contra del vidre de la finestra que dóna a la nostra habitació.

Les nits sense lluna ni estrelles, els cauen trossets de pell seca i escamada dels seus cossos desnodrits, que el vent escampa fins a la porta de casa, i dibuixa missatges indesxifrables en proscrit.

Què més podria ser sinó, aquest polsim d’engrunes mortes?

Des de l’última lluna nova, els llençols ja no s’aixuguen, i l’aire és gèlid i feixuc.

No gosem posar-hi nom, però la por ha picat la porta de la nostra ànima.

Ara hi ha gebre a les finestres, i taques de verdet a les parets, i sota el llit.

Correm ben fort les cortines, i perfumem l’aire amb lavanda, romaní sec, i llessamí.

Totalment evitatius, fingim no saber (ni témer), mentre cremem pell de taronja i alimentem la llar de foc. Però tenim fred…I una set infinita.

Caldrà canviar de casa, abans que el mal s´escoli a dins.

Tenim bruixes. Hem de fugir.

Promet-me que no li direm mai a ningú, perquè hem marxat d’aquesta casa!