Trump és fastigós però l’han votat quasi 60 milions de persones. Analitzar-ho amb superioritat moral ofesa és estèril. Als mateixos experts que es van cansar de dir-nos que Trump “no podia” guanyar els va faltar temps per començar a dividir-se entre els predictors de desastres, d’una banda, i de l’altra els prudents que preferien fer una afirmació tan inútil, de pura banalitat, com que entrem en “temps incerts”.

Després, em sap greu per algunes noies: al mediocre envellit, feble i passat de moda que sóc sempre li doldrà veure noies plorant, però en fi, “la Hillary” no és menys repugnant que Trump, tot i que per altres conceptes. Per exemple: l’endemà de les eleccions hi havia gent lamentant que hagi guanyat el candidat que nega el canvi climàtic… com si la victòria d’una lobbista ferotge de les indústries extractives hagués de canviar les coses.

Per tant, ploreu, ploreu ninetes, que és pel vostre bé. Així us anireu fareu grans. S’ha acabat el deliri de fer com si la immensa corrupció clintoniana no existís. En alguns casos era pitjor que no saber veure-la: era no VOLER veure-la. Per saber-ne més llegiu la demolició del caràcter de la Clinton fet per una gran dama del feminisme històric, com la Camille Paglia (Google “Paglia on Clinton”), o més senzillament les declaracions de la gran Susan Sarandon.  

Som per tant l’era de Trump. Des del moment de la victòria l’home començava amb la retòrica presidencial previsible, parlant d’unir el país i tal. Perquè el país està partit per la meitat, la diferència de vot popular és d’una dècima de percentatge. Ha passat bastant desapercebut, però Clinton va guanyar el vot popular per unes 140 mil persones i també es va quedar quasi en els 60 milions de vots.

Trump pot provocar un desastre… o no. Recordeu que ens ho diuen “experts” que ens asseguraven que “no podia” guanyar! Com no costa d’entendre, el fet que sigui fastigós no comporta que sigui idiota: sap que ha d’actuar “presidencialment”, i sobretot la democràcia a cal ianqui té el conegut sistema de checks and balances pensat pels pares fundadors i desenvolupat des d’aleshores, i que fa que, en el fons, el poder del president sigui limitat: com se sap, els senadors i els congressistes voten d’acord amb interessos estrictament locals i el president no dóna mai per fet el seu suport.

Les causes profundes de la victòria de Trump també es van publicar de seguida, són el cop de puny sobre la taula d’allò que alguns designen amb asèpsia cruel com “l’home blanc pobre” i que, mira per on, potser és allò que solia ser conegut com “classe treballadora” o “poble”. Dividir el poble en tons de pell ètnic i identitats sexuals sembla que no acaba de funcionar, sembla que les “lluites compartides i paral·leles” no acaben de ser suficients per guanyar eleccions i canviar les coses.

Potser, si em permeteu un moment d’optimisme, després de Trump l’esquerra retorna als orígens i es concentra en la reactivació de l’economia a través d’indústries verdes i serveis socials, la redistribució de la riquesa a través de la sanitat i l’educació… i poca cosa més! Potser l’esquerra sap aprofitar aliats que surten de llocs inesperats: quan un empresari visionari (!) i milionari (!!) com Elon Musk diu que la robòtica i l’automatizació potser hauran de dur a alguna forma de renda universal, una cosa així no hauria de passar desapercebuda, potser val la pena seguir el fil.

És a dir: coses com la paraula “patriarcat”, que no vol dir res, potser hauran de ser arraconades, potser serà millor deixar les qüestions d’indentitat sexual a la vida privada. La dreta cultural està embogida en la lluita contra el que denominen “ideologia de gènere”. Aquestes qüestions proporcionen tanta munició a tota una histèria mediàtica que potser ha arribat l’hora de concedir que no val la pena tenir-ho tant en compte i fer-ne una bandera. Potser es pot combatre la discriminació sense necessitat de generar professionals de la lluita.

L’esquerra cultural fa uns cinquanta anys (des del maig del 68, bàsicament) que abandona grans temes com el cristianisme, la família, la immigració… i després plora perquè li surten Trumps, Le Pens i companyia. Dit d’una altra manera: l’anticlericalisme és contraproduent, perquè ofèn inútilment molta gent que se sent abandonada i amenaçada després d’anys i panys d’anar perdent les velles seguretats, d’anar reculant en totes els fronts. La família és sobretot solidaritat i es mereix suport, la immigració pot ser acceptada amb alguna regulació, no ha de ser incompatible.

En conclusió, el que pot estar bé de la victòria de Trump és veure si provoca un rearmament ideològic de l’esquerra. És dir: saber si es generarà discurs progressista per atendre aquestes preocupacions populars, que l’avanç imparable dels Trumps del món demostra que existeixen, o bé si es continuarà parlant sobretot de de lavabos per a transexuals i d’amor a les foques i fent bu! a gent religiosa sabent que no es defensarà.