Si el passat 4 de gener exposàvem els errors de càlcul de la CUP a l’hora de gestionar els tres mesos de negociació per a la investidura, amb el capítol dels pressupostos l’error s’ha repetit. Tensar la corda en excés, exhibir una actitud poc solemne i no argumentar una decisió que posa en escac el primer govern independentista és molt arriscat per qui es presenta com l’accelerador del procés. El ritme que imposa crema l’independentisme, la incapacitat d’explicar on rau el problema pressupostari els deixa nuus davant l’opinió pública i els resultats de les seves votacions constaten una divisió interna.
Ja no és només la sensació de repetir l’error, és la perspectiva de qui observa com qui fou el punt en discòrdia durant les primeres negociacions, Artur Mas, ara és més una mena de caprici que no pas un llast per fer possible un nexe d’unió que consolidés un acord de governabilitat imprescindible per complir els terminis per a la declaració d’independència. Avui l’acord és paper mullat, la paraula de la CUP viu una crisi de credibilitat.
Com s’explica que la solució sigui prorrogar uns pressupostos autonomistes? Com s’entén que una força independentista reclami que una autonomia sigui més forta que un estat com Grècia? Qui accepta les imposicions de la UE per pagar el deute malgrat declarar-se contrari.
Nou escenari
Aquesta decisió pot generar una reacció en cadena que fragmentarà l’independentisme entre bons i dolents, entre els qui posen per davant la revolució autonomista a la República catalana. Un escenari contraproduent per un procés que ha d’aglutinar totes les sensibilitats polítiques.
Tot això en un context on CDC resta enmig de la refundació mentre ERC es planteja amb molta seriositat conquerir l’hegemonia que els convergents semblen haver perdut. El no a la llista única per a les eleccions generals i una estratègia d’apropament a EnComú per parts dels republicans dibuixen una nova etapa en la qual el temor de posar pausa a un procés que semblava imparable guanya cos. Es pot deixar perdre una majoria absoluta independentista i tornar a la lluita per gestionar una autonomia.
L’obligat pas al costat d’Artur Mas va ser un punt i a part en les relacions Junts-CUP, sobretot entre CDC i CUP. L’esmena a la totalitat és un punt final. A Convergència hi ha la sensació de “ser cornut i pagar el beure”. Tenir membres del partit en processos judicials per posar les urnes el 9N i perdre la centralitat per escoltar un clam popular manifest cada 11 de setembre, rep, a canvi, deslleialtat i manca de compromís. Aquest nou escenari exposa amb força la possibilitat que a principis d’agost hi hagi una nova convocatòria electoral, la campanya sigui ferotge i el resultat imprevisible amb les forces independentistes rivalitzant per guanyar eleccions autonòmiques.
Aquest nou escenari no és, ni de bon tros, allò que les entitats han reclamat des del primer dia: unitat. La rutina parlamentària està desgastant allò que va començar un 11 de setembre del 2012.