Tres mesos després del 27S, l’independentisme català exposa de nou la seva incapacitat per gestionar una victòria. Ara ha tocat la que es va començar a gestar el 10 de juliol del 2010. La sentència de l’Estatut obria l’opció sobiranista a tots els corrents polítics del país, per primera vegada, el catalanisme posava la mirada en l’Estat propi davant la quimera històrica de reformar l’Estat espanyol. Cinc anys després, ja pel camí dels sis, la majoria absoluta parlamentària es queda curta per concretar accions. Els qui durant la nit electoral anunciaven “avui neix la República” han esdevingut contraris, enemics i, fins i tot, traïdors. Els qui celebraven “Hem guanyat, hemos ganado, we have won, nous avons gagné!” són el veto, l’impediment, l’ego per fer realitat la moció d’inici del procés constituent aprovat pel Parlament de Catalunya el 9 de novembre.
L’acord entre Junts pel Sí i la CUP-CC semblava qüestió de temps. Amb el mateix objectiu social i nacional i amb l’acord sobre els terminis per desplegar les estructures d’Estat, la CUP ha comès una sèrie d’errors que han portat que avui se la titlli de responsable del no acord d’investidura i, per tant, de provocar unes noves eleccions el mes de març tot i que un pas enrere d’Artur Mas ho desencallaria. La seva decisió es justifica amb el marc de la “coherència”, un concepte que els portaveus d’aquesta força no semblen interpretar en Junts pel Sí quan mantenen el seu presidenciable.
Mala gestió del temps. Tres mesos després de la victòria del 27S, la decisió final es pren amb un marge de 6 dies perquè hi hagi convocatòria automàtica de noves eleccions. El debat sobre la presidència ha ressonat durant tot aquest període, però sempre ho ha fet arran de declaracions polítiques o del Debat Nacional de caràcter consultiu sense votació vinculant dels escenaris que plantejava JxS. La decisió definitiva presa ahir diumenge s’hauria d’haver concretat amb el marge suficient perquè els fets no es precipitessin de la manera en què ho fan ara i el veto oficial donés peu a la negociació dins de Junts. El debat del 26 de novembre, o a molt allargar, l’Assemblea Nacional del 27 de desembre foren els moments idonis per dotar de marge suficient una resposta col·lectiva de Junts davant l’atzucac presidencial.
Vella política. Massa gestualitat per desmentir els rumors de divisió interna. Deia Antonio Baños després del Debat Nacional: “Un debat amb 1.600 cupaires demostra que som una organització viva, no una organització dividida”. La constant argumentació per desmentir la divisió interna no ha fet més que constatar que era més important mantenir el bloc que cedir. Una via per mantenir la unitat ha estat exposar que Junts pel Sí és Convergència o una força de dretes i capitalista, un enemic històric que mantingués les bases unides. Els crits de “Convergència se’ns acaba la paciència” constaten el moviment, les declaracions d’Anna Gabriel exposant que és més important que Artur Mas no sigui president que el pla de xoc redueixen les prioritats a una.
No permetre preguntes després de l’Assemblea Nacional del 27 de desembre fou un gran error, ahir arreglat amb una roda de premsa plena de contradiccions de Gabriela Serra, qui a la nit confonia Junts pel Sí amb Convergència i agafava com a pròpies les paraules Assumpta Escarp, del PSC, que demanava que Mas s’apartés. No és el referent adequat.
No importa el qui, però és determinant. Finalment s’imposa una promesa electoral feta arran de la pregunta d’un periodista. No consta en el programa electoral el veto a Mas. L’accelerador per alguns ha esdevingut un fre de mà. A diferència d’Esquerra, la CUP ha posat per davant el partit, o la coherència. La mateixa que té ara Junts pel Sí si manté qui ha estat el seu presidenciable durant tot aquest cicle electoral.
La presidència dividida amb conselleries potents de Junqueras, Romeva i Munté no es pren en consideració si apareix la figura de Mas. La pregunta és, Neus Munté, convergent i vicepresidenta del govern, és la resposta?
Eleccions del 20D. Van demanar una abstenció activa, David Fernández va anunciar que votaria ERC, Quim Arrufat si votava, ho faria per Podem i els municipis on governen van registrar el mateix percentatge de participació que en les passades eleccions generals. A propòsit d’això, un cop fet l’escrutini, el partit emet un comunicat en què s’exposa que arran d’aquests resultats la figura d’en Mas queda més deslegitimada. Moviments interns demanen fer un front d’esquerres amb Podem i ERC. Unes eleccions que no anaven amb tu de cop i volta esdevenen referent per entendre el marc polític català.
Tots aquests errors han provocat que avui la CUP sigui el blanc de les ires de molts independentistes. La mala gestió del temps i els tics de vella política han gestat una nova situació política que determina qui és bo i qui és dolent. Tot i que les responsabilitats són de tots, la mala gestió fa que avui el responsable sigui el partit cupaire. L’únic incontestable d’aquesta situació és que el sobiranisme no ha sabut gestionar una victòria. Que hi hagi eleccions el mes de març no vol dir que es perdin, sinó que obren l’oportunitat que es torni a fer malament. Aquesta hauria de ser la preocupació. Si no hi ha un preacord perquè es reediti Junts pel Sí, unes noves eleccions no interessen a CDC. Si després d’una nova convocatòria torna a jugar-se la mateixa partida per la presidència, es repetirà la situació.