La misàndria és l’aversió a l’home de conducta heterosexual, caracteritzada per un interès sexual per les dones, una construcció de la pròpia identitat basada en la feina, una preferència per formes d’oci actiu i una visió no sentimental o emocional de la vida.
Un home de raça blanca, heterosexual i que accepti el nivell d’ingressos que és capaç de conseguir, es troba involuntàriament, sense fer res, en el cantó “privilegiat” de totes les lluites paral·leles en curs per la construcció d’un món millor.
Aquest home, si s’atura a pensar-hi, haurà de fer un cert esforç per no veure’s com l’enemic a abatre en una guerra (cultural) total. Si, a manera d’experiment, el volguéssim tractar com una minoria oprimida més, veuríem que suporta un nivell d’agressió conceptual que és brutal. Ara bé, ho suporta com un irlandès suporta el mal temps.
La guerra (cultural) arriba a tots els àmbits de la vida. Només cal veure el que costa llegir coses sobre “els homes” escrites per dones que no tinguin ànim insultant, ridiculitzador o siguin directament falses. Portem tants anys submergits en aquests discursos que ja ho trobem normal. Afecta tots els àmbits de la vida: des de la intimitat fins a la vida professional. Però fixem-nos en la qüestió de la feina.
Molts ens havíem pensat que acceptar la presència de les dones a totes les feines en igualtat de condicions era suficient. De fet, els fills de mares treballadores hem crescut amb això i ho hem acceptat com un fet de la vida. Sector per sector i empresa per empresa es pot controlar que homes i dones cobrin el mateix per fer exactament la mateixa feina en les mateixes condicions. Conceptualment això ja no ho discuteix ningú.
Missió acomplerta, doncs? Doncs no, perquè resulta que “encara” hi ha poques dones en els llocs de direcció. Per si algú li queda algun dubte de què va aquesta “lluita” només cal pensar en la preocupació que genera l’escassa presència de dones en la mineria, la siderúrgia o la pesca d’altura.
Però bé: pensem en qualsevol de les multinacionals habituals, d’aquestes que no paguen impostos, on el management guanya desenes o centenars de vegades més que els empleats. En qualsevol d’elles pot sortir una mànager apropiant-se del discurs del feminisme i parlant d’un “empoderament” de les dones per fer-les arribar als llocs de direcció.
D’aquesta manera el feminisme s’ha convertit en la fulla de vinya que tapa les vergonyes del capitalisme. Es podria pensar que els problemes de la majoria, homes i dones, són que avui una feina a Europa no dura ni dos anys de mitjana, els sous reals s’han estancat des de fa anys, l’explotació i la precarietat són generals, etcètera. Res de res: el problema és que no hi ha dones als llocs directius perquè els “putos homes” s’aferren als seus privilegis i cal fotre’ls fora perquè sí.
Però bé, és així com són les coses: la lluita contra el mascle dominador i depredador ha creat una potent maquinària professional en la política, l’acadèmia, l’empresa i els mitjans. La misàndria és un concepte el temps del qual potser ja ha arribat. Ara bé, no produirà cap reacció ni moviment de cap tipus, ni generarà organitzacions ni burocràcies: als afectats la idea de “prendre consciència” i “organitzar-se” sempre els provocarà un cert horror. Sempre preferiran anar fent.