L’altre dia es va reproduir una conversa bastant curiosa al meu voltant, una companya explicava que aviat farà 30 anys. No volia parlar del tema, preferia no comentar si hi haurà alguna festa ni res relacionat amb l’aniversari. Un dels presents, de més de 40 anys, li digué: “Per què no en vols parlar? Has de fer una gran festa! Si jo agafés els teus 30 anys…!”. És la clàssica reacció d’aquell que ja els va viure, una expressió repetida per quasi tots els qui han passat aquella edat, la recorden amb nostàlgia i pretenen dotar d’il·lusió a l’amic o l’amiga que l’està a punt d’afrontar.

Lluny d’una reacció favorable, ella va creuar els braços i se’l va quedar mirant. “De debò vols agafar els meus 30 anys? A la cua de l’atur, fent petites feines que no em permeten viure i sense poder planificar mínimament la meva vida? De debò vols agafar els meus 30? Potser sóc jo qui vol agafar els teus 40”. Vam canviar de tema.