Sens dubte, el més conegut de tots és Ramon Cierco Noguer (Andorra, 1959), atès que des de 2010 ocupa un càrrec a la directiva del FC Barcelona, gràcies a la seva amistat amb Sandro Rosell. Està casat amb Blanca Palau Mallol, hereva de la històrica indústria Soler-Palau, més coneguda com a S&P, que es dedica actualment a la fabricació de sistemes de ventilació. A més, Palau, és la presidenta d’Unicef Andorra, càrrec que sembla no considerar incompatible amb les activitats dubtosament ètiques del seu marit. L’altre germà, l’Higini, és força més discret, tot i que no és gens difícil trobar-se’l passejant pels estrets carrers d’un llogaret de la Segarra on hi té una mansió imponent.
El primer executiu de l’entitat, Joan Pau Miquel Prats, és qui de moment està pagant els plats trencats, ja que és l’únic que ha posat els peus a la presó. A tall d’anècdota, podem dir que en els propers mesos Joan Pau Miquel tindrà com a veïna a Carmen Thyssen, que ha decidit instal·lar-se a Andorra. L’aristòcrata catalana ha adquirit el xalet de luxe que pertanyia a Carlos Monreal a la zona de Can Diumenge per uns cinc milions d’euros i que es troba a pocs metres del que ocupa Miquel. Potser el nom de Carlos Monreal no els diu res, però fa quinze anys va estar implicat en un cas que va emplenar moltes planes de la premsa econòmica i que va acabar generant pèrdues multi-milionàries per a l’empresa on era director general adjunt, Caixa de Catalunya. Tant Monreal com el seu director general, Francesc Costabella, van decidir la compra l’asseguradora Multinacional Aseguradora– MNA (l’antiga Mutua Nacional del Automóvil) l’any 1995 per 4.369 milions de pessetes a l’obscura firma suïssa Scaninvestment Services, que l’havia adquirida tot just dos mesos enrere per només 546 milions de pessetes. No només el preu de compra va resultar sospitós, sinó que la mateixa adquisició va ser un desastre com a negoci, ja que després d’anys d’injectar-hi diners, uns 30.000 milions de pessetes, l’any 2000 Caixa Catalunya va acabar desprenent-se l’asseguradora pels pírrics 1.000 milions de pessetes que va abonar Catalana Occident. Tots dos directius responsables de la compra van ser imputats judicialment. A l’octubre de 1998, el director general Francesc Costabella va ser destituït i el seu càrrec el va ocupar Josep Maria Loza. Per tancar aquesta digressió en forma de bucle, direm que entre 1994 i 1998 la BPA va estar participada per Caixa de Catalunya, que tenia un 30% del capital, motiu pel qual el vicepresident de l’entitat andorrana era ni més ni menys que Carlos Monreal. Estranyament, un cop venuda la participació al capital de la BPA, Monreal va continuar ocupant un lloc al consell d’administració. No plegaria fins el 2001.
A diferència de Joan Pau Miquel, el conseller delegat empresonat, qui sembla tenir una sort insòlita és el conseller Ricard Climent Meca, expert en risc bancari i responsable decompliance a l’entitat. Semblaria lògic pensar que qui té la responsabilitat de que el banc compleixi la normativa legal hagués sortit esquitxat en un cas en que tots els controls interns han fallat, però curiosament la premsa no li ha parat gaire atenció. L’astorament augmenta quan es descobreix que el mateix Ricard Climent era responsable de riscs a Caixa Catalunya just en el moment de màxim esplendor de la bombolla immobiliària que se’n duria per davant a la històrica entitat de la Diputació de Barcelona. És un cas sorprenent, el de Climent, perquè l’any 2008, quan Adolf Todó va arribar a la presidència de Caixa Catalunya va dur a terme una neteja considerable, però Climent se’n va salvar. A més, feia pocs mesos que l’havien ascendit a director de riscs i membre del comitè de direcció. No hi ha dubte de que és un expert en risc bancari, atès que és assessor en Basilea II i III (normatives internacionals de solvència bancària), auditor, analista financer i professor del prestigiós Institut d’Estudis Financers de Barcelona (IEF). A Caixa Catalunya, Climent, va treballar fins a la fusió amb les caixes de Tarragona i de Manresa (2010), un procés corporatiu que donaria lloc a la creació d’una nova entitat, que en una gran demostració d’imaginació, va ser batejada com a Catalunya Caixa. No va marxar, però, amb les mans buides, sinó que se li va atorgar una generosa indemnització d’1.376.758 euros. Recentment, aquesta indemnització i altres de la mateixa entitat van serobjecte d’una demanda judicial.
No és primer cop que la Banca Privada d’Andorra ha tingut problemes amb la justícia, a l’octubre de 2011, tres anys i mig abans de la intervenció de la FinCEM, el Banc Central d’Uruguai va amonestar-la per incomplir la normativa referent a blanqueig de diners i finançament del terrorisme.
Ara, amb la perspectiva del temps, resulta gairebé grotesc descobrir que un banc que ha signat la seva sentència de mort per culpa de blanqueig de diner d’origen criminal, esmercés un volum considerable de recursos en organitzar unes jornades anuals titulades “Prevenció, investigació i repressió de la criminalitat” que comptaven amb convidats estel·lars com l’ex-jutge Baltasar Garzón, el jutge en exercici Javier Gómez Bermúdez o el fiscal de delictes econòmics del TSJC Francisco Bañeres. Les conclusions d’aquests congressos sempre venien a dir que les coses s’estaven fent molt bé a Andorra en matèria de blanqueig, afirmació que vist tot el que ha passat podem interpretar de forma molt diferent a com ho haguéssim fet en aquell moment.
La darrera operació corporativa important de la família Cierco va ser l’adquisició l’any 2010 de Banco Madrid, propietat de la Kutxa basca, per més 100 milions d’euros, amb la intenció de fer-lo servir com a plataforma de captació de clients de banca privada a Espanya. En el moment de la intervenció per part del Banc d’Espanya, la cúpula que el dirigia era la mateixa que la del seu banc matriu, de manera que no seria agosarat suposar que les pràctiques a una i altra entitat hagin estat les mateixes. Algunes de les d’elles eren, si més no, arriscades, com les de finançar-se a través de préstecs dels seus clients a través del propis dipòsits que aquests tenien al banc.
El Banco de Madrid, que probablement deixarà d’existir degut a aquesta crisi, té una història més llarga de la que pot semblar a primera vista, el que succeeix és que ha passat per mans de molts grups financers diferents i de tant en tant se li ha anat perdent la pista. Va ser fundat a partir de la compra de l’antiga Banca Suñer (1930), a la qual se li va modificar el nom al gener de 1954. L’artífex de l’operació va ser l’empresari català Jaume Castell Lastortras, oncle de l’actual president de la patronal, Joan Rosell Lastortras. Les vinculacions empresarials de Jaume Castell durant el franquisme eren múltiples: la cotonera Gossypium, l’empresa de derivats del porc La Piara, el diari Tele-Exprés, el banc industrial Cadesbank, etc. La seu més emblemàtica del Banco de Madrid a Barcelona va ser un edifici construït l’any 1970 a prop de la Plaça Francesc Macià i que va ser batejat com a Torre de Barcelona, casualment no és un altre que el que ocupa avui en dia el Grupo Godó. Per algun motiu, quan mirem al microscopi aquest país, sempre acabem tornant als llocs comuns. Les incerteses de la Transició van ser massa fortes per a un home com Castell, i va preferir marxar a viure a la tranquil·la Suïssa, no sense prèviament haver fet un avís al seu entorn d’amics enriquits a l’escalf del franquisme: “Folleu, que el món s’acaba”.
Actualment, el Banco Madrid està en concurs de creditors i molt probablement acabarà liquidat. Tampoc el concurs està exempt de circumstàncies peculiars, ja que l’administrador nomenat és Pedro Martín Molina, qui fa no gaire era investigat per la UDEF, la unitat de delictes econòmics i fiscals de la policia espanyola pel gran volum de concursos gestionats. Altres actors d’aquesta auca són el jutge que porta el cas, Carlos Nieto Delgado i el despatx que defensa els interessos dels treballadors, el prestigiós bufet Cremades. Els empleats de Banco Madrid consideren que el Banc d’Espanya es va precipitar en la intervenció i que, en conseqüència, els ha deixat a l’atur sense que existissin prous motius per dur a terme una acció tan contundent. Que a Andorra estava a punt de succeir alguna cosa que esquitxaria Espanya es podia haver intuït quan vam veure que el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, va retre una visita al Principat poc abans de que esclatés l’escàndol, amb l’argument de que s’estava treballant en el conveni de doble imposició entre tots dos estats. Vist en perspectiva, els motius oficials de la visita semblen poc consistents.
Com ja hem avançat prèviament, el negoci dels Cierco no és només el bancari, sinó que els seus tentacles s’han anat estenent pel Principat ocupant àmbits molt diversos. Un dels principals és la distribució de tabac, no debades són titulars de la llicència de l’empresa nord-americana Philip Morris, propietària d’algunes de les principals marques comercials, com ara Marlboro, L&M o Chesterfield, entre d’altres. Les grans quantitats de tabac que als anys noranta acostumaven a vendre els Cierco va fer sospitar a les autoritats espanyoles que possiblement no tot era venut a Andorra, sinó que una part del contingent creuava la frontera sud de forma il·legal per ser venut a Espanya.
També tenen interessos en la distribució de carburants, que porten a terme a través de la societat Petrolis Principat. La seva activitat consisteix en l’explotació de gasolineres de British Petroleum (BP). Uns anys enrere, el contracte el tenien amb la petroliera Shell, però un assumpte força tèrbol va provocar que la multinacional anglo-neerlandesa rescindís el contracte.
Un àmbit d’actuació menys conegut dels Cierco és el de la construcció i l’obra pública. Són els propietaris de l’empresa Draga, SA, on són socis amb el mateix Florentino Pérez, a través de la participació que ACS té a la constructora andorrana. Fa cinc anys, al novembre de 2009, una obra pública va fer saltar l’empresa de construcció als titulars de la premsa: el túnel que estaven construint als Dos Valires es va ensorrar sobtadament i va acabar amb la vida de cinc treballadors, a més de deixar sis ferits. Poc abans d’aquest fet desgraciat, ja s’havia produït un altre accident a l’obra, en el que havia mort un altre treballador. Tot plegat es va saldar amb un acord extrajudicial.
El sector del turisme tampoc podia faltar sota el paraigua del grup que controlen aquests dos germans, ja que són propietaris de la societat Hoteles Plaza, que gestiona la presència de la cadena Holiday Inn a Andorra.
Addicionalment a totes aquestes activitats, Ramon Cierco és titular juntament amb la seva esposa, Blanca Palau, de la societat Kypros Holdings, posseïdora d’interessos immobiliaris a Florida (Estats Units).
En certa manera, el FC Barcelona també ha resultat esquitxat per alguns dels afers que aquests empresaris mouen a Andorra. L’estiu del 2013 es va saber que la dupla Ramon Cierco- Sandro Rosell (directiu i president del Barça, respectivament) havien maniobrat per aconseguir la residència andorrana per a un ciutadà brasiler anomenat Ricardo Terra Teixeira. No és pas un desconegut: va ser president de la Confederació Brasilera de Futbol durant vint-i-tres anys, fins que el van fer plegar el 2012 enmig d’un mar d’acusacions de corrupció. Però la seva fama és força anterior, ja que de molt jove va començar a moure la cua pel món federatiu brasiler gràcies a l’apadrinament del seu sogre, el totpoderós Joao Havelange, president de la FIFA entre 1974 i 1998 i també implicat en alguns escàndols de gruix no menyspreable. La relació entre tots tres no és nova, sinó que l’any 2008 ja trobem algunes operacions entre l’expresident del Barça i una societat vinculada a l’esposa de Teixeira. En actualitat, Teixeira viu als Estats Units per evitar l’assetjament de la justícia brasilera, però entre els seus plans recents hi havia posar rumb a Andorra. L’any 2012 una societat participada per Rosell i Cierco li va tramitar la residència al país dels Pirineus, circumstància que sembla haver-se frustrat després de que el seu propòsit es fes públic.
Malgrat tot el que hem vist aquí referent a Andorra i als negocis que fins fa poc han girat al voltant d’aquest petit país, els temps en que, per exemple, “La Bruixa d’Or” venia una bona part de la seva facturació a clients andorrans i a través d’internet, ja han quedat enrere. Avui en dia, en que sembla força clar que a l’imaginari col·lectiu de la gent, els paradisos fiscals són “el pitjor del pitjor”, la causa i conseqüència última de la crisi i del deteriorament de l’estat del benestar, cal fer una reflexió profunda envers Andorra. Com que el territoris físics no desapareixen mai -tret d’algunes illes del Pacífic degut al canvi climàtic- l’única manera d’acabar amb els paradisos fiscals és que progressivament es vagin integrant a l’economia “blanca”, gràcies a l’abandonament del secret bancari i a la creació d’impostos locals. Precisament això és el que ha fet Andorra aquests darrers anys, i per tant no seria just que la seva imatge es veiés perjudicada per les males pràctiques d’uns pocs. En resum, tothom clama per la desaparició d’aquests territoris opacs on s’amaguen els diners de mig món, però sembla que ningú es felicita quan un d’ells deixa d’existir i entra a competir, si fa no fa, en igualtat de condicions.
Sobre l’autor
http://rogervinton.org
@RogerVinton
RogerVinton2012@gmail.com