Darrerament acaricio la idea de les tardes kamikaze. Sospito que s’esmunyen els inicis del cap de setmana, em mirotegen impúdicament des de diumenge, que deixa un regust de dolç harakiri, per caure en picat, a plom, a partir del migdia de dilluns. Si, per intervenció de la providència o la prosaica deixadesa innata que posseeixo, el capvespre és balder, vaig de mal borràs. Són hores trèmules, neguitoses, que només esperen ser executades pel rellotge i que arribi dimarts, la meva escullera. Mentrestant m’esllangueixo anguniosament amb la tarda, arribada furtivament però que es queda observant amb parsimònia el meu neguit, la meva asfíxia. La incursió comença com una ràtzia i es manté com un setge metòdic, fulminant, dolorós, febril. Cada dilluns d’aquests dec envellir anys.
Durant alguns minuts setmanals sóc, necessariament, Prometeu, a qui una àliga devorava el fetge cada dia, com a càstig per haver retornat el foc als humans, mentre per la nit se li curaven les ferides. Quan esquivo l’esguard dels dilluns i em guareixo sé que l’au rapaç ja m’ha tornat a clissar. Sempre és qüestió de temps.
Hi ha qui decideix viure en una tarda de dilluns permanent i entonar el Killing me softly amb estoïcisme. Tenir un cert capteniment beat és requeriment obligat per ser polític en aquests temps tan obscurs. Una obliqua i tènue fascinació per la mort ha de sobrevolar l’intrèpid que decideix finar tot xino-xano, a cop d’editorials i enquestes, de vegades sense ni haver-se assegut a l’escó. Morir sense que es noti massa és un art monopolitzat fins ara per Kerouac que, com que es volia suïcidar però era catòlic, va optar per assassinar-se lentament amb la beguda. La nova era política, la de fronteres difuses i foc alt, que tot ho fagocita, ha entrat en competició amb l’escriptor. Alguns servidors públics ens abandonen tan finament que s’assabenten de la pròpia defunció quan les hienes desenterren el seu cadàver, encara amb algun vestigi de cabells rossos.
Es podrien comptar amb pocs dits els que s’esgarrien tortuosament per un cop de volant i se’n van amb la parca que Albert Camus va d’etiquetar de “més idiota”, l’accident de trànsit, el dia abans de d’estavellar-se fatalment contra un arbre. L’ex primer ministre escocès, Alex Salmond, creia conduir per una carretera llisa i amb bona visibilitat, com l’editor de Camus, Michel Gallimard, pitjant gas i embravit quan va desafiar l’atzar, “si guanyen els partidaris de seguir al Regne Unit, dimiteixo”, i les highlands i la Borgonya van quedar ensangonades.
Els guions de Tarantino, però, ja no s’estilen i demanden un desdeny incaut i pueril per la vida política que es va perdre amb Zapatero i la famosa trucada de Merkel d’aquell 10 de maig de 2010. El 12 de maig el lleonès començava a mutilar l’estat del benestar i va durar un any i mig a la Moncloa.
Als polítics morts prematurament, esbudellats amb parsimònia per l’esoterisme demoscòpic, els passa com als runners, caminen entre nosaltres i són indetectables a ull nu. Les eleccions són una festa fins que ens adonem de qui és Bruce Willis a El sisè sentit i comença a ressonar, des de lluny, la lletania mortuòria. Aleshores potser rememorem que la pell de Maria Dolores de Cospedal fa setmanes que és cendrosa o que és poc normal que Alberto Garzón s’oblidés la cama dreta al bar La sardina feliz, fins que un cambrer amb vista li va fer notar. Es torna a matar Kerouac amb un fi estilisme que, com en una passarel·la, s’intentarà superar als següents comicis. Només faltaria que algú amb la tranquil·litat i la dialèctica de Miquel Iceta decidís viure ignominosament després del genial anihilament de Collboni. Desconec si el va celebrar amb un gin-tònic a posteriori.
El consol dels supervivents serà efímer. Un color macilent s’entesta a conquerir-los mentre observen com Trias, inopinadament, manté la dicció de sempre malgrat caminar amb el coll travessat per una dalla. L’escullera dels dimarts s’esquerda i la nit serà curta per a Prometeu. A tres mesos pel 27-S, l’àguila ja ens ha clissat.