Segurament aquest nom no et diu res, i probablement no ho faci a molta gent, fins i tot en cercles entesos en art. Vera Mukhina va guanyar cinc Premis Stalin (honors artístics de la URSS) entre 1941 i 1952, i una de les seves obres és de les més emblemàtiques de tot el realisme socialista: la gegantina escultura que coronà el pavelló rus a la Exposició Universal de París de 1937. Paradoxalment, aquesta colossal peça, anomenada Rabochiy i Kolkhoznitsa, amb els seus 26 metres d’acer inoxidable d’alçada, probablement sí que sigui coneguda – ni que sigui de vista – per un públic molt més ampli, ja que va ser (i encara és) una imatge icònica de l’stalinisme.
No obstant, el fet que una artista que va rebre tant alts reconeixements i que va produir obres de tanta qualitat hagi arribat a les cotes actuals de desconeixement – quasi anonimat – mereix aturar-se i valorar-ne les causes. No deixa de ser curiós que una artista russa de la mateixa generació que Vladimir Tatlin o Kazimir Malevich (més joves que el també rus Wassily Kandinsky), que també va iniciar-se en les avantguardes pictòriques de principis del segle XX i que fins i tot va estudiar a París i visitar Itàlia, de cop abandonés aquestes tendències més progressistes per adherir-se al realisme socialista, l’art del règim que promovia el propi Stalin.
Per trobar l’origen de tot plegat cal remetre’ns a la vida personal de l’artista; aquesta va esdevenir molt propera als més alts cercles del Partit Comunista de la Unió Soviètica al contraure matrimoni amb un militar d’alt rang amb càrrecs polítics. Aquest pot ser un motiu pel que Mukhina va abandonar l’avantguarda i va dedicar-se al moviment artístic propi del règim soviètic. Val a dir, però, que això són meres elucubracions, tot i que el simple fet que es posés del bàndol del poder ja és suficientment significatiu per sí mateix.
Art i poder han anat de la mà des de temps immemorials. Els colossos de Mèmnon, els temples de Karnak, les escultures d’Amenofis IV… a Egipte foren els primers que, en una manera prou similar formalment a la després emprada pel règim soviètic, van erigir grandioses figures enaltint el poder del faraó – el del poble (i el seu representant, Stalin) en el cas de la URSS. Si bé l’Egipte faraònic és dels exemples més matiners, el cas de la Roma Imperial i l’ús de l’art per fer propaganda política no és menys interessant(1): August va instaurar un sistema que permetia donar una imatge institucional potent del poder de l’emperador, a base d’escultures, grans edificis, i marbre, molt de marbre. En aquest sentit es pot traçar fàcilment una analogia amb el Moscou soviètic, en el que van proliferar tant els edificis monumentals com les escultures colossals d’artistes com Mukhina.
Quasi voreja la ironia, però, el fet que aquesta artista, a l’igual que els artífex dels relleus de l’Ara Pacis o del temple de Ramsès II a Abu Simbel que van treballar per a la glorificació d’una causa, hagi caigut quasi en l’oblit col·lectiu. Val a dir que en aquest sentit hi va tenir molt a veure la damnatio memoriae que es va dur a terme a la URSS un cop mort Stalin el 1953, any en que també va morir Vera Mukhina. Sense anar més lluny, la cèlebre obra Rabochiy i Kolkhoznitsa, realitzada per a la exposició universal del 37, va ser desterrada durant anys a les afores de la capital russa esperant una restauració que va acabar arribant – amb un lleuger retràs – el 2009.
Vol dir això que art i poder és un mal binomi? La resposta és clara: no. No podem oblidar que la majoria de les obres mestres de la Història de l’Art són encàrrecs o bé de l’Església o bé de reis i nobles, i posteriorment de la burgesia; tots ells representats del poder: religiós, polític i econòmic. Cal però notar aquí que art i poder no són un mal binomi, però comporten una sèrie de riscos, com és el de que, quan el poder canvia, també ho fa la percepció vers l’art del seu precedent. Això ho tenim tristament present en l’àmbit polític a l’Estat Espanyol: en menys de quaranta anys de democràcia, cinc legislacions educatives diferents basades en la derogació de l’anterior, feta per un altre partit.
En definitiva, i tornant a Vera Mukhina, és trist que artistes s’enfonsin en l’oblit per culpa del llast que els hi suposa el poder al que es van aliar per a produir la seva obra. I si això és trist, també ho és que ningú – ni tan sols moviments feministes – s’hagi capbussat en les tenebres de l’anonimat per rescatar-ne quelcom tant insòlit com és una dona artista que va assolir cotestant elevades de reconeixement institucional.