Firmem un pacte d’estabilitat, dels bons, no de l’estil Mas-Junqueras. Resulta tediós anar apuntant la suposició, presumpció, conjectura o sospita de tots els delictes i actuacions esmentades més avall, així que, per a evitar caure en injúries o calúmnies, pressuposarem que sempre van acompanyades d’aquestes paraules màgiques. Ens estalviarem martingales legals que quatre llepafils puguin trobar i jo podré seguir sent un dròpol. Molt millor que uns pressupostos escarits i un butifarrèndum.

Visualitzem ara la tofa del 129è President de la Generalitat sota la llum tèbia de la sala on es reuneix la comissió parlamentària contra el frau fiscal. Cada dia és més diàfana, la tofa, encara que avui està cofoia perquè fa un cel rúfol i es nota menys. Mas, igual, cada dia pot amagar menys el fangar convergent. En altres temes, la gestió pràcticament mafiosa dels hospitals del Maresme i la Selva, per exemple, ja hi era el PSC per a tapar-se les vergonyes mútuament. La mà socialista, malgrat tot, cada dia s’escanyoleix i la carn d’olla acabarà sobresortint aviat, com un torrent de merda, per tots costats.

Seguim amb la comissió. Rictus contret del President, que abans d’ahir era el guapo de la política. Compareix encorbat, molt de pes a l’espatlla i el cas treball, l’extresorer Osácar, els vincles foscos amb Ferrovial i el 3% a la motxilla. I Fèlix Millet veient el Divendres de TV3 a casa.

Sobresurten dicotomies rebels a les declaracions del messies sobiranista, com les cartes setmanals d’en Duran i la supervivència de la federació, o assegurar que els assumptes dels Pujol no afecten al partit. Entre tant de bram, ningú olora la sang (he de felicitar molt efusivament, aquí, als líders de tots els partits, excepte d’ERC, que van decidir ser els protagonistes i entrar a mata-degolla a la comissió, en comptes de deixar treballar als membres dessignats pels seus grups). Mas defensa que es va assabentar de la fortuna forana de son pare a finals dels vuitanta. Quan es va publicar per primer cop aquesta informació l’any 2008, l’abans cap de l’oposició deia que ni idea, tu, que si no fos per la premsa, res. Alça.

Partirem d’una premisa bastant simple: la impossibilitat que les dues afirmacions siguin certes. També cal sospesar l’opció que cap ho sigui. En qualsevol cas, la resolució ha de ser simple, el President bé diu la veritat, o bé menteix. Atesa la impossibilitat, ara per ara, de saber-ho, considerarem que és innocent i culpable alhora.

La dualitat de l’estat li he copiat al físic Schrödinguer, que va dissenyar un experiment teòric en el qual s’entaforava un gat en una capsa que contenia un recipient amb gas tòxic i electrons, que podien obrir el recipient. Aquestes partícules subatòmiques poden ser a dos llocs al mateix temps, així Schröndinger va concloure que el gas podia i no podia haver matat el gat en un moment determinat. La paradoxa del gat d’Schrödinger estava servida.

Degut a la impossibilitat legal (sic) i potser moral d’experimentar amb humans i deixar al lliure arbitri decidir sobre la innocència, hem d’esperar llargs i costeruts processos d’instrucció abans de l’inici d’uns judicis massa breus i mancats de proves perquè un sistema bastant corrupte determini qui és culpable i qui no. Si repassem els indicis, malgrat tot, resulta poc creïble pensar que Mas desconeixia podridura que l’envoltava durant taaaaants anys. Per qüestions legals i dels drets humans adquirides amb molt d’esforç dècades enrere, cal respectar al President i creure’l net i polit. Els dubtes, encara, presisteixen, i jo proposo considerar-lo alhora, net, polit i brut. El President d’Schrödinger.