Antoni Martínez

De mica en mica s’apropen les eleccions europees del pròxim dia 25 de maig. Aquestes eleccions seran crucials per definir el mapa polític i la correlació de forces al Parlament Europeu pels pròxims 5 anys. Anys crucials per acabar de fixar les polítiques necessàries per sortir de la crisi econòmica i també per redreçar el projecte europeu, en aquests moments, en hores baixes.

Si mirem com estan les enquestes i l’estat d’ànim dels ciutadans de la majoria de països que formen part de la UE i, molt especialment, de l’euro, aquestes pròximes eleccions poden suposar que el projecte europeu es vegi tremendament afectat. L’auge de l’extrema dreta està, desgraciadament, a punt de materialitzar-se. No cal anar gaire lluny. A França, el Front Nacional pot ser el guanyador de les eleccions europees. Aquest partit és profundament contrari a l’euro per a França i al projecte integrador d’Europa. A Grècia, Syriza pot recollir un bon grapat de vots, euroescèptic. A Polònia, Itàlia, Holanda i molts més països trobem partits que comparteixen els punts de vista d’aquests dos partits i que poden recollir importants quantitats de vots. Però, per entendre el perquè de l’auge d’aquests partits cal entendre la realitat de la UE.

Contràriament al que molts poden pensar, a la Unió Europea, Alemanya no imposa de forma arbitrària la seva política i la seva voluntat. Aquest és un tòpic molt estès als països que han tingut una pitjor situació econòmica a Europa (Grècia, Portugal, Irlanda, Itàlia, Espanya…). Però, d’on surt aquest tòpic? La resposta és molt senzilla, dels propis que al seu dia van governar aquests països i van desenvolupar les polítiques errònies que van portar a aquests països a una situació completament insostenible. Els governants van dur a terme una mala gestió econòmica basada en l’interès electoral i el mal ús dels diners públics. A Catalunya, sense anar més lluny, el Tripartit va provocar un endeutament que fa que la Generalitat ara tingui deutes a tornar fins a l’any 2108. Sí, 2108.

Davant la insostenible situació a Grècia, a Portugal i també d’alguna forma a Espanya, la UE va decidir ajudar amb diners europeus mitjançant rescats per evitar la fallida d’alguns d’aquests Estats. Alemanys, francesos, holandesos, belgues… tots ells van portar diners dels seus propis països, diners dels contribuents d’aquests països, per ajudar a aquests països en situacions més problemàtiques. L’única condició que van posar va ser: quadreu els vostres pressupostos.

Quadreu els vostres pressupostos. Això vol dir rebaixar salaris? Això vol dir retallar en sanitat i educació? No necessàriament. És absolutament falç dir que la UE obliga a Espanya a retallar els salaris dels seus treballadors. Europa, la UE, no té un poder real sobre les polítiques que es desenvolupen als diferents països membres. Només demana una condició que, al meu entendre, és un principi de civilització, pagueu els vostres deutes i no malgasteu els diners. Això implica que s’han d’acabar amb tots els dèficits que té l’Estat Espanyol. Ara, el dèficit espanyol i com s’elimina ho decideix el govern espanyol, que és qui té la facultat per fer-ho i no la UE. És el govern espanyol qui decideix mantenir la licitació de nous AVEs deficitaris, és el govern espanyol el que decideix augmentar la partida pressupostària en matèria militar, és el govern espanyol el que decideix mantenir l’enorme burocràcia ineficient de l’Estat central, i és el govern espanyol el qui decideix centrifugar tot el dèficit a eixugar a les comunitats autònomes. Catalunya, avui dia una comunitat autònoma, té bàsicament tres grans partides pressupostàries: sanitat, educació i interessos. Per tant, no té més remei que ajustar en sanitat i educació, afectant així al conjunt de la ciutadania.

Davant de tot aquest fet, quina és la resposta d’aquells que al seu dia van fer malament les gestions i d’aquells que volen atiar el populisme? Culpar Europa i dir que és ella qui obligar a retallar en educació, sanitat i salaris.

Això no és cert. El que sí que és cert, és que la solució passa per més Europa. Una Europa més eficient per gestionar i que només demanar equilibrar el que un gasta amb el que un guanya, res més.