“Hem guanyat la batalla per la llibertat. Guanyarem la batalla de la producció” (Maurice Thorez, 1946)

Entenem per Reconstrucció el període comprès entre els anys 1944 i 1951. En aquest temps els països europeus occidentals, amb l’excepció de Grècia i Espanya, aconseguiren situar els seus nivells de producció no tan sols al nivells de preguerra (1938), sinó per sobre d’aquests. Els casos d’Àustria i Alemanya són els més espectaculars, ja que en només quatre anys (del 1947 al 1951), aquests països incrementen la seva producció un 269% (cas d’Àustria) i un 312% (cas alemany), sobrepassant els nivells d’ouput de preguerra amb escreix.

Els factors clau que expliquen aquest “miracle” són tres:

1. Esforç nacional centrat en la reconstrucció: tots els agents socials van aparcar els seus interessos particulars per posar-se al servei de la reconstrucció del país.
2. Marc institucional: governs de concentració nacional i nou ordre mundial centrat en els Pactes de Bretton Woods.
3. Política econòmica generalitzada de lligar els salaris a la productivitat.

El present article es centrarà en el punt 1, mentre que els punts 2 i 3 seran tractats en articles posteriors.

L’esforç nacional de reconstrucció

Ja es va comentar al passat article que els danys causats pel conflicte bèl·lic a nivell d’infraestructures foren intensos però no irreparables. Els governs nacionals, amb l’ajuda dels seus aliats (bàsicament els Estats Units i la URSS) es centraren, els mesos immediatament posteriors a la fi de les hostilitats, a recuperar les xarxes de comunicació i transport i a rehabilitar edificis institucionals i centres de producció.

L’output industrial començà a créixer de nou pel simple fet de retornar la gent al seu lloc de treball. D’aquesta manera, i progressivament, s’eliminà aquell brot d’economia de subsistència que s’havia enquistat de forma generalitzada durant el conflicte i immediatament després (veure anterior article).

Es tractà d’una situació radicalment diferent a la que es visqué després de la Primera Guerra Mundial. La sensació que les classes populars estaven lliurant la guerra dels burgesos i les classes benestants fou un dels factors que, durant la Primera Guerra Mundial, esperonà la consciència de classe arreu d’Europa, amb especial incidència a Rússia, on s’inicià la Revolució soviètica, però també amb impacte notable sobre la resta de països europeus; foren anys de lluita obrera i de consolidació de les principals organitzacions sindicals: la relativa pau social del període de la Belle Èpoque s’havia esquerdat i trigaria anys a tornar.

Després de la Segona Guerra Mundial, però, el panorama era substancialment distint. Si la Gran Guerra havia fet aflorar el sentiment de classe, al 1945 fou la consciència nacional la que es prioritzà. I és que la repressió nazi no distingí entre classes: pobres i rics, en menor o major mesura, patiren les atrocitats d’un règim que no buscava sinó aniquilar i subjugar pobles sencers per a major glòria del Reich.

Per aquest motiu, durant el període de Reconstrucció, tots els agents socials, incloent els sindicats, subordinaren les seves aspiracions revolucionàries a la recuperació nacional.

De fet, el paper dels sindicats – organitzacions jeràrquiques i acostumades a la disciplina interna –  fou clau per a la ràpida recuperació de les economies. Des de les fàbriques i als successius governs de concentració nacional – on partits comunistes, socialdemòcrates i democristians es donaren la mà – les organitzacions obreres esperonaren als seus afiliats i simpatitzants a contribuir al que s’anomenà “la batalla de la producció”.

En un discurs als miners francesos el 1946, Maurice Thorez, líder del Partit Comunista francès des dels anys trenta, incità als treballadors a recuperar el ritme de producció d’abans de la guerra i a valorar el treball com a única font de llibertat i independència:

 “Som aquí per continuar la tasca fonamental que hem assumit: la de desenvolupar de forma contínua i creixent la producció de carbó del nostre país, en tant que aquesta producció és la base i la condició de la seva independència. (…) Aquell que pot donar la seva vida pot donar el seu treball, especialment quan aquest treball té la virtut de millorar les condicions de vida del nostre poble. (….) Jo crec que el treball no és només una necessitat, sinó una benedicció. Tothom està aferrat al seu treball: el vell miner troba a faltar la mina i vol tornar-hi, igual que els vells mariners l’edat dels quals els impedeix tornar al mar, igual que el vell pagès que no vol deixar de llaurar, cavar o recol·lectar, igual que la mestressa de casa que no vol descansar. No; el treball no és un càstig per als que ho porten a la sang. (…) Hi ha persones, a les quals els manca el sentit de classe, que no han entès els canvis que s’han produït. Es queixen que ens hem venut. S’obliden que les mines estan nacionalitzades, que són nostres, que pertanyen als companys i no obstant això s’atreveixen a comparar-ho amb la vergonyosa explotació del passat. (…) Deixem que més noies joves treballin a l’aire lliure i no permetem que vagin a treballar a les fàbriques tèxtils o romanguin prop de les seves famílies, fet que serà millor per la seva moral i que permetrà enviar més homes sota terra. (…) Hem guanyat la batalla per la llibertat. Guanyarem la batalla de la producció. Estic convençut que el poble francès té confiança en nosaltres i ens dóna suport”

Font: http://www.marxists.org

El discurs de Thorez és prou significatiu per diversos motius. En primer lloc, perquè desprestigia aquell sentit de classe que no s’alinea amb els objectius de la nació francesa. Deixa entendre que no s’hi val anar per lliure, i que aquell que traeixi els interessos de la nació en el fons estarà traint els de la seva pròpia classe. D’altra banda, incentiva a les dones a deixar de banda les seves tasques tradicionals i que s’incorporin als treball de la mina, ajudant des de la superfície.

La recuperació nacional, doncs, fou una tasca que involucrà persones de totes les edats, gènere i classe. Fou una tasca global on l’interès i el benestar de la nació eren la prioritat número ú.  En aquest context, ningú qüestionà la realitat d’una economia .de mercat, si bé incorporant el paper central de l’estat, que guanyaria un pes notable: és el naixement de l’estat del benestar, que comentarem en articles posteriors.

El “problema alemany”

Durant els primers anys de postguerra Alemanya visqué una situació excepcional. Dividida en quatre sectors, ocupats respectivament per francesos, nord-americans, soviètics i britànics, el futur de l’estat alemany no era gens obvi.

La població vivia al límit. Amb les necessitats bàsiques no cobertes, les infraestructures paralitzades (els mateixos Aliats es negaren, en un inici, a reconstruir-les), el poble alemany subsistia de forma precària. La posició de França en aquest sentit era clara: no es podia permetre que Alemanya desenvolupés una indústria capaç de posar en perill la vida de milions d’europeus de nou. En aquest sentit, el govern francès proposà l’ocupació i el control internacional de la zona del Rhur i la transferència de la regió industrial del Saar a França.

En un inici, el govern dels Estats Units es posicionà de forma similar. Al setembre de 1944, a la Conferència del Quebec entre les forces aliades, el Secretari del Tresor nord-americà Henry Morgenthau presentà a F.D. Roosvelt i a W. Churchill un pla per desmantellar permanentment la indústria pesada alemanya. El març de 1946 els Aliats implementaren el Pla de Nivell Industrial, pel qual es restringia l’output industrial alemany a un terç dels nivells de preguerra. Donat aquest estat d’excepció, evidentment els incentius per invertir en la indústria alemanya eren zero.

Pel que fa a l’output agrícola, aquest es situava, el 1947, un 70% per sota dels nivells de 1938. El sòl estava, en bona part, destruït i hi havia una manca alarmant de fertilitzants i maquinària agrícola. Paral·lelament, grans extensions de terreny cultivable havien estat transferits a Polònia i a la URSS. Aquesta situació derivà en una crisi alimentària generalitzada, fins al punt que la ració diària d’aliments a les ciutats alemanyes no superava les 800 calories per càpita.

Però aquesta voluntat de convertir Alemanya en una granja, esborrant el seu intens passat industrial, es mostrà incompatible amb la idea d’una Europa forta i unida, que pogués servir de mur de contenció front l’avenç soviètic. Era evident que una Alemanya dèbil, humiliada i privada de llibertat seria un blanc fàcil per a les aspiracions de la URSS d’eixamplar la seva òrbita d’influència.

Afortunadament, les autoritats aliades van acabar entenent aquest perill i van actuar en conseqüència, abandonant el Pla Morgenthau al fons del calaix. Com afirmà el que fou president nord-americà entre 1929 i 1933, Herbert Hoover: “Pots tenir venjança o pau, però no pots tenir les dues”. Al 1919 ja s’havia jugat la carta de convertir Alemanya en una nació postrada i vençuda, amb tràgiques conseqüències. Potser ara, després de dos conflictes mundials, era el moment de convertir Alemanya en una nació potent econòmicament i política.

Com, però, garantir que Alemanya no tornés a fer servir el seu potencial industrial en contra dels interessos de la resta del món? Una bona idea podia ser posar els inputs estratègics de la indústria pesada sota el control d’un autoritat supranacional, d’influència compartida entre França i Alemanya: la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer (CECA, 1950), embrió de la futura Unió Europea.