Si vols que et tractin com una reina -fins a la perruqueria- ves a Mèxic. T’obriran la porta del cotxe i te l’aparcaran. S’alegraran pels teus fills i et diran benaurada perquè són “güeros”. Esperaràs en un saló d’alts sostres, al costat d’un jardí regat de la pluja tropical. Et diran bella.

Si vols passar una nit màgica amb la teva dona en una finca colonial, entre llençols cosits a mà, sopar xili amb nogada amb música de marimba i explicacions del cambrer sobre volcans, ho pots trobar a Mèxic.

I si se’t punxa una roda o se t’acaba la bateria davant casa teva, millor que estiguis a Mèxic. Perquè tindràs prop un xofer o un vigilant que et traurà de la dificultat amb un somriure i una propineta. Se sap que estàs a Mèxic perquè trobes persones al voltant disposades a ajudar-te.

Però no et recomano Mèxic si tens un concepte suís del temps, penses que mitja hora ha de durar trenta minuts, que “ara mateix” significa fer-ho immediatament, si no suportes que s’encalli la cisterna del bany de l’hotel -encara que la acabin de revisar- que s’espatllin les portes, o que amablement et preparin una sala de projecció amb pantalla però sense canó.

Regna una diferent concepció del temps i del treball: aquí s’està. És un altre sentit de l’eficàcia i el ritme: els assumptes han de seguir el seu procés. Res pot ser d’avui per demà. Hi ha sempre obertes diferents possibilitats, i les normes s’adapten a les persones quan cal.

El mexicà veu passar al histèric europeu com els animals miren al tren: amb serenitat i un somriure de costat. Amb la sensació que tota revolta ens deixa en el punt exacte en què ja ens trobàvem. Aquí trobem una gran lliçó: cal ser tan precís?, Val la pena passar-se la vida calculant, en lloc de cantant?

Ningú com el propi Carlos Fuentes ha recollit aquesta paradoxa, que és Mèxic, en la seva monumental novel·la, “La regió més transparent”: “no hi ha hagut heroi amb èxit a Mèxic. La derrota de Mèxic ens condueix a la veritat, al valor. El que té èxit no sempre és el valuós. No és possible identificar l’èxit amb el bé i el fracàs amb el mal, perquè llavors els Estats Units serien bons i Mèxic dolent. No interessa ser bo o dolent, sinó importar humanament: és a dir, ser odiat o estimat amb intensitat. Val la força i intenció del sentiment, no els resultats pràctics. Tot el mexicà és, sentimentalment excel·lent, encara que pràcticament inútil”. A l’ombra del maguey.