Feia temps que no veia vampirs de veritat en pantalla, i per fi Jim Jarmusch m’ha donat el gust. Hi ha qui els ha qualificat de hipsters, però vaja, només una miqueta. El que són és, òbviament, amants de l’art: és que queda altre consol davant del tedi de l’eternitat? Ja us dic que, donat el cas, jo també preferiria composar música (creada brillantment per al film per Jozef van Wissem, amb qui Jarmusch va compartir escenari al Primavera Sound d’aquest any) o abocar-me a la lectura compulsiva en idiomes diversos a perseguir noietes adolescents amb problemes psicològics i rostre inexpressiu… El cas és que la pel·lícula no funciona tant com una història “a l’ús”, sinó que retrata, durant uns dies, la vida monòtona i en el fons trista d’éssers que han conegut a Shakespeare, jugat a escacs amb Lord Byron i cedit peces a Schubert, i que ara beuen en copa sang comprada d’amagat a algun responsable d’hospital (això d’anar queixalant colls fa massa de segle XIX, no?). Ja sabeu el que hi ha, doncs. Existencialisme vampíric. Pot agradar molt o pot resultar una experiència insuportablement avorrida. Vosaltres sabreu.

La que sí que no cola de cap manera és The philosophers. Em moria de ganes de veure-la, ja que tenia un plantejament interessantíssim: l’últim dia de classe, un professor de filosofia proposa als seus alumnes, a mode d’experiment mental, diverses situacions en què, degut a un cataclisme, han de triar (a partir de targetes prèviament repartides que els atorguen un rol determinat) el grup que mereix tenir lloc a un refugi i així sobreviure. Bla, bla, bla, bla… En cinc minuts no podia aguantar ni els personatges, tots perfectes i guapíssims i súper intel·ligents, ni les seves frases inversemblants i de manual, ni la subtrama amorosa, ni la història en si, grandiloqüent i desconeixedora de la seva ximplesa. Normalment em costa no trobar res positiu a una pel·lícula, però sóc incapaç de salvar de la crema i el dolor etern aquest anunci de Cuadernos Oxford allargat (ho sé, l’associació és força random, ho consultaré amb el meu psicoterapeuta) amb pretensions alliçonadores que no passa de ser (parafrasejant el meu admirat Valero Sanmartí parlant de Zygmunt Bauman) una croqueta [amb olor a fregit de xiringuito de Salou] de pensament per als guiris del coneixement. Lamentable.

Sort que hi havia una doble sessió d’Alejandro Jodorowsky per treure’m la indignació del cos. Primer ha vingut Jodorowsky’s Dune, documental de Frank Pavich sobre una de les grans pel·lícules de la història del cine que mai s’han arribat a rodar. Companya de viatge del Don Quixot de Terry Gilliam i el Napoleon de Kubrick, aquesta Dune va patir de la mala reputació entre els estudis hollywoodencs del seu polèmic autor, però ja comptava amb les col·laboracions de Dalí, Moebius, Mick Jagger, H.R. Giger, Pink Floyd i Orson Welles, d’entre molts altres. Una història apassionant del que hauria pogut ser l’obra mestra definitiva. A continuació, la nova pel·lícula de l’octogenari Jodorowsky (que duia 23 anys sense rodar). El cineasta, escriptor, tarotista i psicomag (entre tantes altres coses), autor de cims fílmics com La montaña sagrada i El Topo, torna amb La danza de la realidad, una mena d’autobiografia ficcionada, el seu El árbol de la vida particular. No estem, doncs, davant d’una simple pel·lícula: aquesta és una eina d’autoconeixement, un vehicle mitjançant el qual Jodorowsky dialoga amb el seu jo infantil i reescriu la seva memòria. Una meravella, no vull dir més.