Amb els ulls encara envermellits per la falta de son les ulleres 3D són un complement exageradament incòmode, però encara així no hi havia altre remei: tocava revisitar El mago de Oz en una suposadament genial reconversió (meh…) a les tres dimensions. Polèmiques a banda, era una de les boniques oportunitats que ens brinda Sitges cada any per tornar a gaudir de grandíssims clàssics a la gran pantalla. L’alt nombre de cinèfils en potencia que poblava la sala (entenent per cinèfils en potència aquells que no superaven els deu anys d’edat i, tot i no arribar ni tan sols a poder llegir els subtítols per una qüestió d’alçada, lluïen mirades d’admiració i sorpresa difícilment oblidables causades pel que veien a la pantalla) donava una bella nota introductòria a la jornada, que havia de concloure amb una de les pel·lícules que esperava amb més ganes en tot el Festival: The world’s end.
Fins aleshores, però, encara quedava feina. In the mind of Charles Swan III, de Roman Coppola, prometia certa continuïtat amb les pel·lícules de Wes Anderson (de qui Coppola és guionista habitual), però desgraciadament només hi comparteix l’essència de first world problems també característic del cinema d’Anderson; l’estil, l’estètica colorista i exagerada, l’evolució de la història i els personatges (i els actors que els interpreten) són una espècie de mala imitació sense personalitat. Sí, el film té moments entranyables, és imaginatiu, i ei, que veure Charlie Sheen i Bill Murray en pantalla sempre està bé, però considerant els precedents en què s’emmiralla m’atreviria a qualificar la pel·lícula com l’equivalent cinematogràfic d’una roda de premsa d’Aitor Karanka.
No puc dir el mateix de Violet, segon llargmetratge del basc Luiso Berdejo (després d’uns quants magnífics curts i del relatiu fracàs hollywoodenc La otra hija). Minimalisme, reflexió i interpretacions sinceres (sé que l’adjectiu és ambigu, contradictori i un pèl mancat de contingut, però alhora no puc pensar en cap altre que les descrigui millor) donaven expressió a una mirada fantasiosa i un punt naïf però colpidorament precisa sobre l’enamorament, i alhora feien que, comparativament, el film de Coppola semblés cada vegada més grotesc. No em puc treure del cap els aproximadament 20 segons en què Leticia Dolera és capaç de somriure, estar xocada, oferir una mirada trista, fer una ganyota i riure’s d’ella mateixa tot alhora en un primer pla com a reacció d’unes paraules boniques però doloroses, ni l’habilitat amb què Berdejo juga amb diversos formats fotoquímics per expressar les realitats que vol plasmar (afirma un personatge: home, totes les converses entre vius i morts són en vídeo!), ni la bellament inversemblant lògica que fa avançar la història; per això us recomano que intenteu veure-la tan bon punt sigui possible (preguem als déus Verdi i Filmin, perquè fora d’aquí em temo que no hi haurà esperança).
La meva penúltima parada va resultar extremadament frustrant, perquè vaig haver d’abandonar la projecció de Passion, de Brian de Palma, a mitges per poder arribar a temps a The world’s end, tot per, un cop a l’Auditori, descobrir que el passi s’havia endarrerit tres quarts d’hora i podria haver vist concloure el que estava sent un thriller (thrilleríssim) de molt nivell. Noomi Rapace i Rachel McAdams cara a cara en una espiral de tensió, voluntat de poder i, com indica el títol, passió que es retorçava a cada minut i que prometia un final d’infart.
Ara sí, però, tocava pair-ho tot ràpidament i preparar-se pel que per força havia de ser (i va ser) un dels grans divertiments del Sitges. El diari del Festival aconsellava que, per una pel·lícula en què cinc amics d’adolescència es retroben amb l’objectiu de completar un pub crawl (una pinta a cada pub del poble) que va quedar pendent anys enrere, no era mala idea colar a la sala alguna cerveseta entre la roba, i jo en aquests casos tendeixo a ser molt obedient amb la premsa especialitzada (que, com podeu deduir, tenia molta raó). Així doncs, amb la millor predisposició possible em vaig enfrontar al final de la així anomenada Three flavours Cornetto trilogy, precedida per les grans Shaun of the dead i Hot fuzz, i, com ja sabia des del primer moment, va ser una experiència fantàstica. El film està molt a l’altura de les expectatives, i va regalar a un Auditori abarrotat una generosíssima dosi de riures i adrenalina que no descarto que sigui recompensada amb el premi del públic.