La política exterior dels Estats Units es fa cada vegada més desconcertant. Malgrat que la superpotència americana manté una hegemonia cultural indiscutible (el poder tou de què parlava Robert Kagan, no sense un to desdenyós), la música de la defensa de la democràcia es contradiu amb la lletra d’estranyes aliances amb forces obscures de la globalització.

Aquest estiu, la conversió de les primaveres àrabs en un tòrrid estiu de passions desfermades, ha posat en evidència aquestes paradoxes. La lògica política americana cara a aquesta regió, sempre havia estat el sosteniment de règims autoritaris, façanes democràtiques de cleptocràcies corruptes arreu del Pròxim Orient, mentre es feien ulls grossos a les reiterades violacions dels drets humans. A banda del tradicional suport a Israel, la intervenció nord-americana a les dues guerres del Golf (1991 i 2003) i l’ocupació a Iraq i Afganistan propicià una opinió pública àrab hostil a Washington, i per extensió, a occident. Tant és així que en poblacions precàriament lletrades, no costava gaire assimilar occident a les elits corruptes que els governaven.  Qui millor sabé congriar aquest malestar difús, en el sí d’un còctel de subdesenvolupament, sobrepoblació i absència d’expectatives individuals foren els islamistes, capaços d’articular un relat tan alternatiu com simplista: «l’islam és la solució».

Les revoltes esteses a partir de 2011 agafaren a contrapeu la diplomàcia nord-americana. Bona part dels seus analistes ja donaven per amortitzada aquesta etapa dels “dictadors útils”. Al cap i a la fi, aquesta fou una estratègia que els serví al llarg de dècades arreu de Llatinoamèrica, malgrat que, a llarg termini, se’ls girà en contra. Tot i això, els serveis d’intel·ligència no eren estúpids, i sabien que la causa de les revoltes populars  àrabs no era, exclusivament, les aspiracions democràtiques d’unes classes mitjanes, urbanes i educades, que difícilment suposen més enllà d’una cinquena part de la població àrab, sinó que ja existien antecedents, almenys des de 2008, de moviments vaguístics, d’amotinaments i revoltes populars contra els plans d’ajustament exigits pel FMI per mantenir els ajuts internacionals. Així, a Egipte, a Tunisia, també al Marroc, el Líban o la mateixa Palestina, s’articulaven fórmules de protesta obrera clàssiques que començaven a qüestionar el capitalisme i les fórmules colonials que aplicaven les inversions estrangeres, en processos de polaritat social. Més enllà de la qüestió dels drets humans, hi ha, doncs, un clàssic conflicte de classes.

És així com s’explica el suport nord-americà, per acció o omissió, respecte als partits islamistes. Aquests, amb el seu simplisme emocional i profundament reaccionari, consideren la solució “màgica” als problemes reals, “més islam i menys democràcia”. Finançats i organitzats especialment per les autocràcies del Golf (especialment en una rivalitat Aràbia Saudí-Qatar) es tractava de neutralitzar els atomitzats moviments populars que posen en entredit, no només els interessos de les empreses occidentals, sinó que plantegen alternatives que representen una perillosa heretgia en l’ortodòxia neoliberal. Els moviments populars tunisians, egipcis, o com expressaven els europeus turcs de la Plaça Taskin, proposen polítiques de benestar, amb elevats impostos a empreses i grans fortunes, nacionalitzacions, repartiment de la feina i els recursos, control públic dels recursos naturals, creació d’ocupació pública, col·lectivització econòmica. En resum: polítiques igualitàries que acabin d’una revolada amb el procés de polarització social que s’estén a banda i banda de la mediterrània.

El suport nord-americà a l’islamisme, malgrat que aquest representi l’amenaça més gran a la seguretat occidental, malgrat que entre els seus mitjans hi hagi la pràctica del terrorisme i en els seus objectius hi figuri la islamització de la societat i l’extermini dels infidels (és a dir, la majoria dels lectors d’aquest post), els Estats Units han apostat la preservació del capitalisme en detriment de la democràcia. No és la primera vegada, car la tradició diplomàtica de Washington no ha dubtat a propiciar cops d’estat si la voluntat popular qüestionava els seus principis neoliberals, com la tràgica història llatinoamericana demostra. I això ha portat, al llarg de les darreres dècades a estranyes aliances. Ha apostat sempre per l’amistat amb Pakistan, una teocràcia hostil a occident, que ha donat suport al terrorisme, que mai no ha estat una autèntica democràcia, i que juga a la “champions” de les violacions dels drets humans, per neutralitzar a una Índia sempre democràtica, i que tanmateix, manté limitacions a la inversió estrangera i fa polítiques econòmiques de caràcter nacionalista. Fa costat als salafistes de Síria per perjudicar un govern amb estretes relacions amb Rússia i que es caracteritza per un control públic de l’economia. Va envair i destruir l’Iraq per privatitzar, manu militari, el conjunt dels seus recursos i les seves institucions públiques. Ha protegit sempre els membres de les monarquies d’Aràbia o Qatar, malgrat que està comprovat la seva connivència amb Al Qaida,… i podríem seguir.

Totes aquestes contradiccions a bastament experimentades en els darrers anys han portat, com no podia ser d’una altra manera, a un ampli descrèdit. La defensa de la democràcia liberal és només retòrica, car sovint aquesta implica prendre decisions que perjudiquen, no només els interessos d’empresaris nord-americans i occidentals, sinó l’ortodòxia neoliberal que actua com a la veritable teologia que guia les decisions econòmiques que han portat la catàstrofe arreu. A tot això, sembla que Moscou, amb un sistema polític de façana democràtica i unes elits extractives pròpies i controlades des del Kremlin (i per tant, no controlables), torna a erigir-se com a enemic. Això implica un cert retorn a la retòrica de la guerra freda, on la correlació d’hipocresies es complementen. Per bé o per mal, Marx torna. No pas el de “El Capital”, sinó el del 18 Brumari: la història només es repeteix per parodiar-se. Com un mal remake.