No és cap secret que l’alta política té més a veure amb l’àcid cinisme de “House of Cards” que amb la candidesa idealista de “The West Wing”. També és sabut que a les clavegueres dels estats circulen personatges tan humans i erràtics com els els ambigus i desenganyats individus de les novel.les de John Lecarré. Les grans qüestions requereixen de granota blava, fang i anonimat. El pols Catalunya-Espanya no constitueix cap excepció. La pugna per la independència, la consulta o la capacitat d’establir un nou estatus durador comporta l’aparició de personatges a la penombra, equips de guionistes, tramoises, actors secundaris i apuntadors rere la cortina dels protagonistes d’aquesta obra llarga i feixuga, d’incert desenllaç, entre el teatre i el vodevil.
Em venia al cap aquesta imatge aquest migdia, quan algú de la família m’interrrogava, alarmat, per les diverses notícies, remors i comentaris escopits per una cadena privada de televisió. És difícil, malgrat diposar de coneixements, doctorats i capacitat de deslligar cabdells de la selva mediàtica, convèncer algú que et coneix des que fas mig metre d’alçada. És complicat procedir a una desintoxicació catòdica de qui té dificultats per distingir informació de propaganda. De fet, és ben sabut que la televisió, principal mitjà de comunicació per a la majoria de la població, és una arma de desiformació massiva. Cal, potser, una hora d’explicacions detallades, d’arguments i informacions documentades per revelar que no hi ha l’apocalipsi fora d’Espanya, ni que la independència ha de resultar una mena de Fukushima social.
És quan, aleshores, toca explicar que, en realitat, assistim a una guerra sorda i creuada d’informació i desinformació. Equips de guionistes que tracten de desacreditar l’altre i perjudicar els seus interessos. Que el conflicte entre un estat i un territori sota la seva jurisdicció que vol secessionar-se és tan antic com el concepte “estat”, i en aquest sentit, no hi ha res inventat. Que la gesticulació amaga el nerviosisme i la impotència. Que les amenaces formen part del joc de la pressió psicològica. Que les crides a consultes d’ambaixadors sol ser una manera d’intimidació només exercible en funció de la pròpia capacitat de pressió. Que els silencis resulten molt més decissius que les paraules. I que al final, tot acaba resolent-se (i és que hi ha solució) a partir de l’art de la diplomàcia secreta. Persones discretes, de rangs inferiors, enviats especials, persones de confiança des de la penombra que negocien a mil bandes: lleialtats i traïcions, promeses incomplertes, protocols secrets, seducció i grollerisme. Al cap i a la fi, com ens demostra l’antic diplomàtic i espia britànic David John Moore Cornell, sovint tot plegat acaba semblant a les novel·les de John Lecarré.
En aquestes setmanes és més essencial allò que es desconeix que allò conegut; els silencis que les paraules; passavolants anònims que grans noms; el que passa desapercebut del que resulta observable. L’única certesa és que no hi ha boles de vidre.
