Ja estem ben situats al bonic poble alpí de Takayama i avui descobrirem una de les seves peculiaritats que només es localitzen en aquest indret del país i en el poble de Shirakawago: les cases de palla gasshō-zukuri, narradores d’històries dels clans que les van habitar.

Hida no Sato o el poble sortit del no res

Si t’allotges a Takayama, una de les atraccions que no es poden deixar de visitar són les construccions tradicionals que han donat fama al lloc. Hi ha dues opcions per entrar en contacte amb l’esperit més tradicional de la zona: la més cara i autèntica o l’econòmica i pràctica.

Tot depèn del temps i del pressupost. Si en teniu l’oportunitat, el millor és agafar un autobús des de l’estació de Takayama que en un parell d’hores t’acosta fins a Shirakawago, un petit poblet de 600 habitants al cim de la muntanya declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco on les famílies encara fan vida dins d’aquestes cases mítiques. Per fer aquesta visita, es requereix més temps, i cal esmentar que el bitllet d’autobús pica bastant.

Com que al matí següent hem d’abandonar Takayama cap a la propera destinació i li volem treure el màxim suc possible, optem per la segona opció, que és la de visitar la vila artificial de Hida no Sato. Bàsicament, es tracta d’una recreació d’un poble dels alps japonesos amb una trentena de cases gasshō-zukuri autèntiques que s’han traslladat des de diferents punts de la regió de Hida per a la seva conservació i exposició.

Hida no Sato o la Vila Folclorica de Hida  és una espècie de museu a l’aire lliure que està només a 10 minuts d’autobús de Takayama. Aquesta vila també et permet visitar les cases i veure com era la vida a les muntanyes nevades amb multitud d’objectes que t’ajuden a situar-te en una època on no existia la calefacció! L’entrada costa 700 iens (uns 5 euros) i tens accés lliure a totes les cases per admirar l’arquitectura tradicional japonesa d’alta muntanya.

Les cases gasshō-zukuri

Es tracta d’unes construccions de fusta amb sostres molt inclinats formats per capes de palla molt gruixudes. Es van construir durant l’època Edo (1603-1867), i al 1971 van ser traslladades des de la seva ubicació original per crear aquest museu i s’han mantingut en peu fins ara.

La inclinació i el gruix de la palla serveixen per sostenir grans quantitats de neu sense que s’acumuli en excés, ja que a l’hivern les temperatures són mínimes i la neu cobreix de ple les muntanyes sense mostrar pietat pels habitants.

Els edificis són força grans i tenen entre 2 i 3 plantes. La fusta envellida grinyola sota els peus mentre puges les escales per explorar-les per dins i et preguntes com seria viure així. Hi ha objectes exposats d’aquella època, com kimonos d’home i dona fets d’una tela de molt bona qualitat per aguantar les baixes temperatures. També trobem telers, cistelles i carros, barrils de sake, gra… etc, ja que cada clan tenia el seu ofici i s’ajudaven entre tots amb el que produien.

Important! Recomano dur calçat còmode i fàcil de treure i posar, perquè acabes fent la tira de km i perquè t’has de descalçar per entrar a cadascuna de les cases!

Una vila artificial que sembla real

Els japonesos en saben molt d’ambientació i de cuidar els detalls, per això només accedir a la vila se t’acosta una fotògrafa que et disfressa amb un barret i un paraigües tradicional i t’asseu en un banc per fer-te una foto amb el poble de fons.

Primer te la fa amb la teva càmera o mòbil, i després amb la seva de professional i te l’ensenya perquè la compris si vols. El millor és que, com també et fa la foto amb la teva pròpia càmera, no cal que agafis la seva perquè ja tens el record, però són tan bona gent que acabem comprant-li la foto i ens l’imprimeix al moment amb un marc de cartró a l’estil Port Aventura, però amb més glamour. Ho sé, ens deixem entabanar els japonesos, però són tan amables i educats que no ho pots evitar. Així dóna gust que et treguin els calers.

Hida no Sato no té pinta de museu. A part de la taquilla, de seguida t’ubiques enmig d’un poblet d’alta muntanya amb les seves cases, carrerons, rierols, santuaris i un llac enorme al mig. Tot està curosament posat per simular un autèntic poble de muntanya de l’època Edo.

Pots anar entrant a totes les cases, que estan obertes al visitant sempre que et treguis les sabates, i les pots investigar al teu aire. Estan conservades tal qual amb petites exposicions d’objectes i fotografies en blanc i negre per veure les dures condicions dels hiverns que havien de suportar els residents de la zona.

Hi ha explicacions en anglès sota el nom de cada família que ocupava la casa i trobes tota mena d’objectes i estris quotidians. Pots passejar còmodament per les estances, apropar-te als brasers i, fins i tot, distreure’t amb joguines de fusta amb les que els nens s’entretenien segles enrere.

Tot plegat està prou ben conservat i ambientat fins al punt que al cap d’una estona t’oblides de la civilització, si no fos perquè cada “x” trobes alguna màquina expenedora tan vitals al Japó. El poble està emplaçat en un entorn natural bucòlic que convida a quedar-s’hi una bona estona o a dinar sota les copes dels arbres mentre se sent l’aigua lliscant muntanya avall. És un magnífic viatge al passat rural del país.

De tornada a Takayama

No calculem bé el temps que dediquem a la visita i no ens emportem dinar, així que a la sortida anem directes al centre de Takayama resant per trobar algun lloc obert.

Localitzem una hamburgueseria al costat del riu on fan hamburgueses amb carn de Hida, una varietat de vedella local de molt bona qualitat, que pel sabor, ens recorda bastant a la de Girona!

Devorem el dinar i després anem a fer una volta pel barri de Teramachi, amb 13 temples i 5 santuaris, però no acabem de fer el passeig perquè la calor és tan sufocant que decidim anar a descansar una estona al ryokan i ens acabem adormint fins al matí següent. El cos ens reclamava recuperar hores de son!

No recordo bé el somni que vaig tenir, però sé que una part de l’ànima de Japó ja els començava a impregnar d’imatges que haurien de quedar gravades per molt de temps.