El Bicing està de celebració, i és que aquest any, és el desè aniversari de la posada en servei del sistema de lloguer públic de bicicletes de Barcelona. Ideat per Jordi Portabella i posat en servei per l’aleshores alcalde Jordi Hereu, el Bicing arribà el 2007 a la capital catalana de la mà de Clear Channel, l’empresa Nord-Americana a qui es va adjudicar el servei i que actualment gestiona sistemes similars a 15 ciutats.

A mitjans de la dècada dels 2000 aquests sistemes de lloguer públic de bicicletes es van posar de moda: Desenes de ciutats van optar per desenvolupar el seu propi esquema mitjançant la ja citada Clear Channel, JCDecaux, Nextbike o Cyclocity. De fet, un nombre rellevant de ciutats catalanes com Sant Andreu de la Barca, Terrassa, Granollers o Girona també van desenvolupar els seus propis sistemes de lloguer, tot i que només el cas Gironí perdura.

Tot i els entrebancs i les nombroses problemàtiques que han anat sorgint, a Barcelona l’experiència es valora com a positiva. La introducció del Bicing, sumada al significatiu augment del nombre de carrils bici, han convertit la capital catalana en una ciutat prou amable per als ciclistes. Des del 2007, el nombre de desplaçaments diaris en bicicleta s’ha gairebé doblat, passant de 86.406 a 145.022. Si bé aquest nombre representa el 2,7% del total de desplaçaments a BCN (un 1,3% a la RMB), l’índex de Copenhaguen situa la capital catalana com l’onzena ciutat europea més «ciclable». La ciutadania valora aquest mitjà de transport una puntuació de 8,3 sobre 10 (els mateixos ciclistes la puntuen amb un 9) tot i que encara és percebuda com el segon mitjà de transport més perillós després de la moto.

El Bicing ha aconseguit en certa mesura canviar les nostres pràctiques diàries en l’àmbit de la mobilitat. Definint pràctiques com a coses que fa la gent per a assolir els seus objectius, consisteixen en tres elements principals: Significats (sensibilització cultural, ideologies, objectius, etc.), elements materials (tecnologia, infraestructures, etc.), i competències (coneixements o habilitats per fer una cosa). En la situació pre-Bicing anar en bicicleta era percebut com un lleure de cap de setmana – significat -; no existia una infraestructura de carrils bici que permetés pedalar fàcilment i de manera segura, ni gairebé ningú tenia una bici a casa (o com a mínim no d’us «urbà») – elements materials -; en tot cas sí que tothom (en major o menor mesura) sabia anar en bicicleta – competència -. L’èxit del Bicing, recau en el fet que ha aconseguit incidir en el significat i en els elements materials. L’expansió del sistema de lloguer de bicicletes ha contribuït en primer lloc, a fer deixar de percebre aquest mode de transport no motoritzat com a element de lleure de cap de setmana, per a ser vist com una opció de mobilitat barata i saludable. En segon lloc, el Bicing posa a disposició milers de bicicletes a un preu irrisori (com a mínim en la seva creació), evitant el risc de furt d’una Bicicleta privada, i fomenta la creació de carrils bici per part dels poders públics. Així doncs es trenca amb l’argument viciós que l’Ajuntament no inverteix en infraestructura perquè no hi ha ciclistes a Barcelona.

Barcelona ha passat de ser una ciutat hostil a la bici, augmentar any rere any la part modal dels ciclistes en els desplaçaments quotidians. El Bicing i els serveis públics de lloguer de bicicletes en general, serveixen més com una palanca pel canvi d’hàbits que no com un servei utilitzat diàriament de manera massiva. En definitiva, pocs són els que confien cada matí en trobar una bicicleta a l’estació de sota casa. És per això que tot i l’empenta inicial, cada cop son mes els que utilitzen la bicicleta privada en comptes del Bicing. Actualment només un 24% dels desplaçaments en bicicleta es realitzen amb aquest servei. No oblidem, que a ciutats on la bici és tremendament popular com Amsterdam o Groningen, no existeix cap servei similar, i que a Copenhaguen van abolir el 2012 el seu sistema de bicicletes públiques, el Bycykler København.

Tanmateix, l’èxit del Bicing queda curiosament circumscrit a Barcelona, sense estendre’s per la seva àrea metropolitana com si passa a París amb el servei de Velib. La difunta EMT i l’actual AMB han preferit promoure l’ús de la bicicleta privada a través del seu sistema de pàrquing de bicicletes anomenat BiciBox. Tanmateix, per què no escalar el sistema i replicar a través d’un Bicing metropolità aquest canvi de pràctiques a tot el continu urbà entre el Llobregat i el Besòs? Si bé en un primer moment algunes ciutats metropolitanes van arribar a proposar el seu propi esquema local (fins i tot la difunta EMT va proposar un servei únic a 17 municipis amb 440 estacions i 3.520 bicicletes), finalment el caràcter deficitari del servei, sumat a la reducció d’ingressos de publicitat per la crisi, als ja citats fracassos de sistemes similars arreu de Catalunya, i a una manca de voluntat política; van fer baixar el suflé del lloguer públic de bicicletes.

Amb la renegociació del contracte del Bicing a Clear Channel per part del govern de Colau, alguns ens tornem a plantejar algunes qüestions: Donada la creació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i la previsió de creació de la nova T-Mobilitat a l’ATM de Barcelona (i en un segon moment a tot Catalunya) no podríem aprofitar per replantejar el «subsistema» de la bicicleta? Si un dels motius del menor ús del transport públic a les ciutats i pobles de l’àrea i la regió metropolitana és la menor densitat de transport públic, per què no apostem clarament per la intermodalitat tren/bus – bicicleta? Als Països Baixos ja es va posar en funcionament el 2004 el sistema públic de lloguer de bicicletes OV Fiets, basat en el lloguer i retorn a les estacions de tren. Si bé al seu inici l’ OV-Fiets tenia 70 punts de lloguer, 800 bicicletes i 11.000 abonats, avui disposa de 277 punts, 850 bicicletes i 177.000 abonats, esdevenint una peça importantíssima del seu sistema d’intermodalitat (en l’àmbit de comparació, el Bicing disposa de 420 estacions, 6.000 bicicletes i 105.000 abonats). Somiar és gratuït (per això als catalans ens agrada tant), però en la situació actual, cal somiar de pressa.