Una de les anècdotes més repetides en la història de la diplomàcia  és la que va protagonitzar Zou Enlai, primer ministre de la República Popular de la Xina, en una conversa amb el Secretari d’Estat nord-americà Henry Kissinguer. Corria el 1973 i la voluntat de refer relacions diplomàtiques implicava un acostament entre ambdues superpotències aleshores liderades per Mao Zedong i Richard Nixon. Més enllà de negociacions laborioses, també hi va haver moments de relaxació. Va ser aleshores quan Kissinger va preguntar a Zou què pensava de la Revolució Francesa. El primer ministre xinès, després de rumiar-s’ho una mica, va contestar “és encara massa aviat per valorar-la”. Aquesta frase va alimentar els tòpics sobre la mil·lenària paciència oriental i la saviesa ancestral confunciana. Tanmateix, això va ser el fruit d’un malentès lingüístic. Molts anys després, el traductor de Nixon, Charles Freeman Jr. va assenyalar que Zou Enlai no va pensar en el 14 de juliol de 1789, sinó en el conjunt de protestes, vagues i conflictes amb el maig del 1968 parisenc de rerefons, tan sols cinc anys abans de l’entrevista.

Més de mig segle després, no puc estar més d’acord amb l’antic primer ministre de Mao. Com a historiador sóc dels que pensen que encara és massa aviat per interpretar un procés històric confús, amb conseqüències perdurables, i que sovint ha estat més un mite que no pas un subjecte de reflexió i valoració amb el rigor i la distància que requereix. Des de la perspectiva del món polític de les esquerres, adquireix un significat de mite fundacional d’una mena de nou ordre moral: la lliure expansió de la personalitat, la individualitat, l’hedonisme, el trencament amb les rigideses de les creences i estructures socials, l’expansió dels drets de les minories… Hi havia un pack ideològic que implicava un narcisisme desaforat (la societat de l’espectacle de la que parlava Guy Débord), la cultura beatnik, la fascinació per les fórmules alternatives als nuclis familiars, la relectura dels textos marxistes a partir de l’Escola Marxista, la llibertat sexual, el pensament postmodern que ens va dur al relativisme moral o certa fascinació pel Tercer Món. Certament, la societat anterior tenia un bon grapat d’inconvenients i limitacions que explicava la sensació d’ofec de l’individu. Tanmateix, el nou món que va bastir aquella gran revolució essencialment moral i psicològica, va portar, també, la seva cara B: major inestabilitat familiar, menor compromís amb la comunitat, lligams socials més fràgils i una certa angoixa existencial. Tot allò que, en certa mesura, reclamen una part important d’unes noves generacions crescudes en un món desregulat i inhòspit.

Aquestes darreres setmanes, quan s’ha desenvolupat un conjunt de vagues, manifestacions i incidents a França, amb participació essencial de joves estudiants (i no estudiants), que convergeixen amb la catalització d’un munt de mals que assetgen la Cinquena República, hauríem de fer com Zou Enlai i no precipitar-nos en l’anàlisi. Ja sabem que un dels costums que posseeixen els francesos és el d’abusar dels propis mites i practicar la protesta social com una litúrgia cridanera. Hi ha factors objectius que justifiquen la protesta. França porta més de quaranta anys de males decisions. Una càrrega fiscal mal distribuïda (que ha permès les grans empreses i societats pagar menys que els correspon i que se salten la llei amb impunitat, com arreu), haver permès una desindustrialització –amb la pèrdua de sobirania que correspon– a càrrec d’una classe empresarial irresponsable, que no ha dubtat a externalitzar la producció. També ha comès el mateix error que hem fet aquí, de carregar-se la meritocràcia i promoure que la majoria de població escolar pugui accedir a la universitat sense fonaments acadèmics sòlids en un simulacre d’educació pública. I de fet, aquest seria el detonant, perquè efectivament, les expectatives d’uns joves als quals se’ls ha dit que podran estudiar el que volen (bé, que podran matricular-se on volen, perquè com aquí poden aprovar i passar de curs sense estudiar) ha generat una munió de joves que se senten estafats, perquè, efectivament, la classista França (com la classista Catalunya) disposa de mecanismes subtils per sabotejar l’ascensor social. A tot això, tenim una esquerra completament irresponsable (el catalanòfob Mélénchon en seria un clar exponent), on barreja elements de marxisme caducat, palestinisme antisionista, tercermundisme, culte a l’islamisme, tendència al clientelisme suburbial i un econihilisme que només pot dur a la catàstrofe. De fet, només cal sentir el testimoni de molts dels participants a la protesta per constatar aquest conjunt d’ingredients, que barrejats, duen a una perillosa deflagació, que com hem vist, s’ha traduït en una destrucció descontrolada i atacs als símbols republicans. I, per descomptat, a això s’afegeix una part de la població de segones, terceres i quartes generacions de francesos que detesten el seu passaport i que s’han abonat al descontrol, crema de propietats privades i saquejos com a expressió política que, en el fons no resulta altra cosa que ximples útils, i tanmateix, completament perillosos. 

Ara bé, enfront a aquest wokisme d’esquerres, s’alça un altre no menys perillós wokisme de dretes, que interpreta el conflicte com a una guerra cultural. Malgrat que França és un país igualitari, i que els seus problemes de deute no haurien de ser un problema per a una de les economies més sòlides i diversificades del continent, els detractors de les protestes, amb una dreta autoritària que sembla eufòrica perquè veu que amb tots aquests incendis pràcticament se’ls regala les eleccions presidencials d’aquí sis mesos. I en aquesta batalla cultural, apareixen també altres ingredients que, segons en quina combinació s’utilitzin, poden fer-se servir per dinamitar els pilars del benestar. Els seus arguments és que les polítiques de benestar han creat un parasitisme social on barregen des de qui fa del victimisme el modus vivendi, fins a les persones treballadores que sense la intervenció estatal caurien als pous tan ben descrits per la literatura de Victor Hugo o Émile Zola. Una dreta global que voldria retornar al món anterior a l’esperit de 1945, que ja va rebre el cop que l’estaborní amb les protestes de 1968. Perquè, en el fons, el maig francès va representar el primer acte de la desregulació social que, durant la dècada de 1980 acompanyarà l’econòmica.

Hi ha raons més que suficients per a un esclat social, a França i a Europa. Les retallades previstes a l’educació, a les pensions, a la sanitat, als serveis públics, afegit a les incerteses derivades de les disrupcions tecnològiques que poden empènyer a la majoria social a la condició de residus humans no reciclables, no estan motivades per un problema de sostenibilitat econòmica. Estem derivant bona part dels ingressos fiscals a una guerra no declarada (de moment) amb Moscou, mentre que les exempcions d’impostos de les grans fortunes alimenten els capitals, amb seu als paradisos fiscals, que forneixen els fons voltor, no només immobiliaris, sinó de tota mena que busquen fer negoci de les necessitats bàsiques d’una ciutadania que fa nosa.

Tanmateix, el que està passant aquests dies a França pot fer servir el malestar francès com a combustible. Tanmateix, per fer esclatar un país, com per cremar benzina, requereix de detonadors, de manipulacions, d’infiltracions, de moviments foscos. Durant la guerra freda vam assistir (i ara ho sabem amb la perspectiva dels anys) de maniobres dels serveis d’intel·ligència d’ambdós contendents, a maniobres que buscaven la desestabilització dels enemics. Els serveis secrets occidentals van organitzar una sofisticada operació gladio per castigar règims reticents a practicar segons quines polítiques socials i econòmiques. Això implicava atacs de falsa bandera, manipulació d’elements extremistes, infiltració en tots els àmbits polítics i socials. Els occidentals miraven d’inocular la cultura hippy o la música pop per crear protesta i dissidència al bloc oriental, mentre que els soviètics no dubtaven a organitzar moviments pacifistes a occident per oposar-se al desplegament de míssils. Moltes policies introduïen drogues entre la gent jove per desarticular moviments de protesta (per exemple, a la Barcelona contracultural o a l’Euskadi abartzale; o entre els guetos afroamericans de les ciutats d’Estats Units). Fins i tot es va propiciar l’elecció d’un Papa polonès (Joan Pau II) per crear un moviment de desestabilització contra els països comunistes. Més darrerament, occident va fer servir les suposades revolucions de colors per allunyar determinats governs de l’òrbita russa. En aquestes circumstàncies, parlar d’espontaneïtat en les revoltes d’aquests dies a França, Bèlgica, Albània o altres indrets més pròxims, resulta, a parer d’un servidor, massa ingenu.

Cui prodest? A qui beneficia tot plegat? Com diria Zou Enlai, encara és aviat per saber-ho. Tanmateix, faríem bé per no deixar-nos arrossegar per les emocions o pels nostres prejudicis polítics.