Diumenge 11

Diumenge de vermut amb vampirs a Upiro (Óscar Martín, Secció Oficial Fantàstic), una pel·lícula rodada al pantà de Sau amb una història de vampirs de quilòmetre zero en un convent. Això de tenir monges tancades a qui passen coses sobrenaturals ja ho hem vist algun cop, però aquí està tractat bastant bé. Es nota el baix pressupost, però fins i tot per a bé: sense artificis, cuidant la cosa i amb artesania pura. Bé. A destacar un Diego Anido brutejant com sempre i Juanjo Puigcorbé fent de capellà. Un 6,5.

Avui també hem tingut Alejandro Amenábar i Eduardo Noriega pels trenta anys de Tesis (un dels cims del cinema de terror espanyol), amb el Premi Méliès Career per a Amenábar, i Bárbara Rey, que ha recollit el Premi Nosferatu de la secció Brigadoon, que enguany celebra quaranta anys, en reconeixement a la seva carrera dins del fantàstic espanyol. Ella sempre és simpàtica. El que sí que veiem aquestes últimes edicions és que als directors i actors els amaguen molt més: només els fan servir per a la foto a les xarxes i per als sopars de torn, però els fans hi tenen un contacte zero i els que cobrim el festival no en tenim gaire més. Una pena.

I avui hem tingut una altra joieta: The Incomer (Louis Paxton, Secció Oficial Fantàstic), el foraster. Dos germans asilvestrats en una illa escocesa que han de ser desnonats per una burocràcia alhora implacable i inútil. Els protagonistes no poden ser més escocesos, i té una vessant molt tendra que m’ha agradat molt. És una història maca i està bé que sigui en aquest festival. La part fantàstica de folklore també està molt bé. Un 7.

Dilluns 12

Els dilluns de festival sempre són tranquils, tot i que aquest any, com que és festiu, tenim Sitges ple de tota mena de gent. El primer plat del dia ha estat Ghost in the Cell (Joko Anwar, Secció Oficial Fantàstic), que no he pogut veure però que donarà molt de què parlar: es veu que és una cosa bastant espectacular i digna de veure. Ens l’apuntem amb ganes.

La que en fa menys, de ganes, és The Face of Horror (Anna Biller, Secció Oficial Fantàstic), un homenatge a la Hammer i al Technicolor (quins colors més macos que en sortien! I ja n’hi ha prou de pintar l’edat mitjana o qualsevol cosa d’època com si tot fos marró color caca o gris brut: els colors ja existien abans), però sense la gràcia de la Hammer, ni els seus protagonistes ni les seves històries. A més, és terriblement llarga, quan la gràcia de la Hammer era justament la brevetat dels seus films. A destacar-ne els efectes especials vintage. Un 4,5, perquè hauria pogut ser molt més, la veritat.

I per acabar aquest dilluns de festival tenim la coreana Hope (Na Hong-jin, Sitges Collection), de la qual tothom parla molt: deu anys després de The Wailing, Na Hong-jin torna amb la que diuen que és la pel·lícula coreana més cara de la història. Un poble coreà (de la Corea bona) és atacat per un monstre, amb uns policies i uns caçadors que fan el que bonament poden (que és molt). Té una primera hora excel·lent i després una deriva cap a Avatar que fa bastanta vergonya i tot. Quina pena que la primera hora quedi tapada així; tot i això, el film té moments espectaculars. També fa por la segona part, que pel que sembla Na Hong-jin ja té escrita. (A destacar que no hi ha cap monstre que s’assembli als altres: una barreja d’Avatar, Atac als titans, Resident Evil i Warhammer, un deliri.) Un 6.

Dimarts 13 

Comencem amb un dels bons films del festival: 5 minutos más (Sitges Collection), de Javier Ruiz Caldera, amb uns magnífics Javier Cámara, Berto Romero i Belén Cuesta. És el primer guió en solitari de Berto Romero, i cada bucle està rodat en un pla seqüència. Bucles temporals, però amb la curiositat que, a cada bucle de cinc minuts, el que s’ha trencat durant aquell lapse de temps continua trencat, literalment, cosa que fa que el film sigui, fins a cert punt, delirantment divertit dins de la tragèdia general. Un 8 per l’originalitat, les interpretacions i el desenvolupament.

El vermutet, amb Buddy (Casper Kelly, Secció Oficial Fantàstic), un unicorn de peluix endimoniat que es dedica a segrestar nens a través de la televisió (recorda una mica Mr. Crocket de fa dos anys). Aquestes coses sempre acaben sent molt entretingudes, i porta l’humor dins del terror a terrenys que poden entrar en conflicte, però està bé. Potser la part de la mare és la menys entretinguda, però l’encerta de ple amb la part Backrooms. Un 6. 

I per acabar el dia, un dels clàssics del festival, Quentin Dupieux, aquest any amb doblet (l’altra és Vertiginous, d’animació). A destacar Full Phil (Secció Oficial Fantàstic), un film magnífic, amb uns Woody Harrelson i Kristen Stewart excel·lents, uns secundaris divertidíssims, una intrahistòria de monstres dels cinquanta interessant i un sentit de l’humor absurd que és molt guai. Allò de la Stewart menjant cada quinze segons és excels. M’ho he passat molt bé i, a més, és breu. Del millor. Un 8 merescut.

Dimecres 14

Avui ens hem llevat amb la policia dels aplaudiments funcionant a ple rendiment, discutint quines morts en pantalla es poden aplaudir i quines no. Però recordem que això és un festival de cinema fantàstic i de terror, que en el fons és ficció (no hi mor ningú, eh, només nosaltres d’avorriment amb alguns films) i que sempre està bé sacsejar una mica les sessions, que això no és el Liceu, ni ganes. I sí: si un unicorn de peluix comença a menjar-se gent, s’ha d’aplaudir, per favor.

I, un cop superat el puritanisme, entrem en la zona japonesa del festival amb fantasmes de veritat a la bona Never After Dark (Dave Boyle, Secció Oficial Fantàstic), amb una bona idea, molt cuidada en la imatge, una mica allunyada del típic fantasma japonès i que és una de les possibles preferides per als premis. Ve de guanyar el premi del públic Midnighter a l’SXSW i el gran premi del jurat a l’Overlook, i fins i tot Stephen King n’ha parlat bé. Molt bé el tancament, que per fi és un tancament de debò, cosa poc habitual en el que ens anem trobant de vegades. Un 7,5.

I per agafar forces abans de dinar, No Rest for the Wicked (Kasper Kalle Skovsbøl, Secció Oficial Fantàstic): relacions gais a les illes Fèroe amb un rerefons fantàstic ben aconseguit, tot i que el ritme és lent i la fotografia, massa fosca. Però bé. Història singular. Un 6.

Ja a la nit, nou film de Paolo Strippoli, que ja havia portat a Sitges Piove i La valle dei sorrisi. Aquesta vegada ens porta The Spiral (L’estranea, Secció Oficial Fantàstic), amb una imatge i una música una mica sorrentinianes (mai vistes en Strippoli) i amb uns elements faustians molt bons. Potser el final és una mica decebedor, però és un bon film i un pas més en el cinema d’Strippoli, que és una de les coses més interessants del gènere, tant a escala italiana com europea.

Una mica abans, a la sala del costat, Robert Eggers, premiat també aquest any amb la Màquina del Temps (va debutar a Sitges el 2015 inaugurant el festival amb The Witch), ens ha ensenyat una miqueta del seu home llop, Werwulf: l’Anglaterra del segle XIII, amb Aaron Taylor-Johnson, Lily-Rose Depp i Willem Dafoe, i, segons ell, el més fosc que ha escrit mai. S’estrena el 8 de gener de 2027. Amb ganes de veure-la. I just després arriba Whalefall (Brian Duffield, Sitges Collection), un dels plats forts del festival i que donarà de què parlar: el director de No One Will Save You adapta la novel·la de Daniel Kraus sobre un submarinista engolit per un catxalot amb només una hora d’oxigen, amb Austin Abrams i Josh Brolin.

I quan abandono el Meliá, a la vora de la mitjanit, em trobo Danny DeVito donant voltes per allà, que aquest any rep el Gran Premi Honorífic i presenta Drag, protagonitzada per la seva filla Lucy DeVito, i Matilda en 4K. Almenys veiem un VIP de prop.

Altres films d’aquests dies

Oddities (Tyler Savage, Panorama). Unes noies fugen d’una situació bastant complicada amb uns narcos de segona i acaben en una botiga d’antiguitats enmig del no-res americà que, al final, sembla The Cabin in the Woods. M’agraden bastant el ritme, la història i les interpretacions, especialment la d’Adrienne Barbeau, autèntica senyora del terror i la fantasia dels vuitanta, sobretot amb John Carpenter. El final, això sí, ja el teníem vist. Un 6,5.

Too Many Beasts (Sarah Arnold, Òrbita). Humor rural francès, molt bé. Un As bestas amb humor i policies col·locats enmig d’una guerra entre pagesos i caçadors. Té escenes especialment bones (l’última és genial), sense ser un film espectacular. Un 7. 

Girl in the Night (Luka Marčetić, Noves Visions). Decebedor film eslovè que semblava que seria més del que és. Lent, massa lent, i incomprensible a estones. Almenys té dos secundaris bastant divertits. Hauria pogut ser molt més. (El sentit de l’humor eslovè és curiós: s’entesten a dir-me que és una comèdia i, com a molt, esbosso mig somriure.) Un 3,5.

Sanguine (Marion Le Corroller, Secció Oficial Fantàstic). Alguns la comparen amb La substància, però no s’hi assembla ni en broma. És una crítica a l’explotació laboral dels joves a través del body horror; comença lenta però avança a bon ritme, la veritat, i no es fa gens pesada. Està ben pensada, articulada i interpretada. Un 6,5. (Recordeu que les crostes no s’han d’arrencar mai.)

Historias de la noche (Léa Mysius, Secció Oficial Fantàstic). Un home invasion amb quinquis francesos. Té alguna cosa bona, com la relació entre el quinqui i l’artista, però en general és bastant fluixa i incomprensible. Hauria pogut durar cinc minuts. Un 5.

Kakeru (Hirokazu Kore-eda, Secció Oficial Fantàstic). Uns pares perden el fill i decideixen comprar un nen robot amb intel·ligència artificial. A banda que això ja ho hem vist, el film és lent i reiteratiu, i entra a la cursileria per la porta gran. És molt maco, això sí. Però és un 4 i prou.