Imagina que tens una hora lliure. No has de treballar, estudiar ni anar enlloc. Ningú t’espera i no tens cap obligació pendent. Tens una hora que, en principi, és completament teva. Què fas?
És possible que, gairebé sense pensar-hi, miris el mòbil, repassis les notificacions, entris a una xarxa social, miris algun vídeo o llegeixis les notícies. Potser escoltes música mentre fas alguna altra cosa, respons un missatge o comences una sèrie. Quan te n’adones, l’hora ha passat. No sembla que hagis fet res extraordinari, però tampoc has estat exactament sense fer res.
Aquesta situació, cada vegada més habitual, amaga una paradoxa. Vivim en una societat que disposa de més mecanismes que mai per estalviar temps i, tanmateix, tenim constantment la sensació que ens en falta. Podem comunicar-nos en qüestió de segons, accedir a qualsevol informació immediatament i omplir pràcticament qualsevol moment buit amb algun estímul. I, malgrat tot, sembla que mai no n’hi ha prou.
Potser el problema no és només que tinguem poc temps. Potser és que hem començat a sentir que tot moment ha de servir per a alguna cosa.
Parlem sovint del temps com si fos un recurs que tenim davant nostre i que podem administrar. El podem perdre, aprofitar, estalviar o malgastar. Però el temps que mesurem amb un rellotge no és necessàriament el mateix que experimentem. Henri Bergson ja distingia entre el temps mesurat i el temps viscut: una hora esperant una trucada pot semblar interminable, mentre que una hora conversant amb algú pot desaparèixer sense que ens n’adonem. El rellotge pot mesurar una quantitat, però nosaltres vivim una experiència.
Aquesta diferència resulta especialment significativa en una societat que ha convertit el temps en un recurs que cal aprofitar. Amb la modernitat industrial, el rellotge va adquirir un paper central en l’organització del treball i de la vida quotidiana. El temps podia ser mesurat, distribuït i controlat. I aquesta manera de relacionar-nos amb ell no ha desaparegut quan deixem de treballar. També s’ha estès al temps lliure.
Llegim per aprendre, fem esport per millorar, viatgem per viure experiències, escoltem podcasts mentre caminem i mirem una sèrie mentre sopem. Fins i tot descansar pot convertir-se en una activitat que hem de fer correctament. Ja no només intentem fer més coses en menys temps. Intentem que cada moment contingui alguna cosa.
Durant molt de temps, esperar, passejar, estar sol o simplement no fer res formava part de l’experiència quotidiana. Una espera era una espera. Un trajecte era un trajecte. Un moment d’avorriment podia continuar sent, simplement, un moment d’avorriment.
Avui, en canvi, gairebé qualsevol buit pot ser ocupat. Una notificació, un vídeo, una notícia, una cançó o una nova imatge poden aparèixer en qualsevol moment. No cal esperar que passi alguna cosa: podem fer que alguna cosa passi. El mòbil no necessita sonar perquè el mirem. La possibilitat que hi hagi alguna cosa ja pot ser suficient.
I aquí apareix una transformació que pot passar desapercebuda. El problema ja no és només que tinguem moltes coses a fer. És que hem interioritzat la necessitat d’estar fent alguna cosa.
Si tenim cinc minuts, els omplim. Si tenim una hora, busquem què fer. Si tenim una tarda sense plans, podem arribar a percebre-la com una tarda desaprofitada. El buit temporal sembla haver-se convertit en una mena d’error que cal corregir.
No hi ha ningú que ens obligui a mirar una pantalla mentre esperem l’autobús, ni que ens exigeixi escoltar un podcast mentre caminem. I, tanmateix, sovint actuem com si no fer res fos una forma de malbaratar el temps. La pressió pot haver deixat de venir únicament de fora i haver estat interioritzada.
Hartmut Rosa ha descrit aquesta dinàmica a través de la idea d’acceleració social. No es tracta únicament de fer les coses més ràpid, sinó d’augmentar constantment la quantitat d’accions, experiències i estímuls que intentem encabir dins d’una mateixa unitat de temps.
La tecnologia contribueix a aquesta acceleració perquè redueix els intervals entre una activitat i la següent. Però allò que semblava que havia de proporcionar-nos més temps lliure sovint acaba produint l’efecte contrari. Quan podem fer una cosa més ràpid, el temps que hem guanyat no queda necessàriament buit. L’omplim amb una altra cosa.
Com més coses podem fer, més coses esperem poder fer. Sempre hi ha un altre llibre per llegir, una altra sèrie per veure, una altra notícia per conèixer, un altre missatge per respondre. No ens falta només temps per fer tot allò que volem. Ens falta temps davant de tot allò que sabem que podríem fer.
Aquesta abundància de possibilitats també ha modificat la nostra relació amb l’atenció. Byung-Chul Han ha reflexionat sobre una experiència marcada per la fragmentació i la successió constant d’estímuls. Passem d’una cosa a una altra abans d’haver acabat d’estar realment en cap d’elles. Una espera es converteix en una oportunitat per mirar una pantalla; un trajecte, en una oportunitat per escoltar alguna cosa; un moment de solitud, en una oportunitat per rebre algun estímul.
El problema no és que fem aquestes coses. El problema apareix quan ja no sabem estar en l’espai que queda quan no les fem.
Una conversa necessita temps per desenvolupar-se. Un pensament necessita temps per madurar. Un record pot aparèixer precisament quan no estem buscant-lo. Fins i tot l’avorriment necessita temps. Quan omplim immediatament cada buit, potser no només eliminem l’avorriment, sinó també la possibilitat que alguna cosa aparegui dins d’aquest buit.
Potser per això resulta tan significativa aquella sensació que apareix quan, excepcionalment, tenim una hora completament buida. No sabem què fer-ne. No perquè no hi hagi res que puguem fer, sinó perquè sembla que necessitem fer alguna cosa.
Una hora sense cap obligació ens pot semblar una oportunitat desaprofitada. Una tarda sense plans, una situació incòmoda. I potser el que ens costa suportar no és tant que no passi res, sinó quedar-nos sense cap estímul que ens permeti deixar de prestar atenció al que està passant dins nostre.
Aquí és on la reflexió de Martin Heidegger sobre la temporalitat adquireix un altre sentit. Per a Heidegger, no som simplement persones que tenim temps, sinó éssers que existim temporalment: recordem allò que hem estat, vivim un present que desapareix constantment i projectem possibilitats cap a un futur que encara no existeix.
Potser per això els moments de buit poden resultar incòmodes. Quan desapareixen els estímuls, desapareixen també algunes de les coses que ens permeten mantenir-nos ocupats i avançar immediatament cap a la següent activitat. Queda el present: un present que no podem retenir, accelerar ni repetir.
Potser una part de la nostra obsessió per omplir el temps té a veure precisament amb la dificultat d’estar davant d’un temps que no podem controlar.
Això no significa rebutjar la tecnologia ni idealitzar un passat en què les persones vivien sense pantalles. El problema no és que disposem de més possibilitats, sinó que aquestes possibilitats s’hagin convertit en una exigència. Que puguem fer alguna cosa en qualsevol moment no significa que hàgim d’estar fent alguna cosa en tot moment.
Potser hem passat de preguntar-nos què volem fer amb el nostre temps a preguntar-nos com podem evitar que quedi buit.
Però què passaria si el buit no fos un problema?
Què passaria si una espera pogués continuar sent simplement una espera? Si una passejada no hagués d’anar acompanyada d’un podcast? Si una conversa pogués allargar-se sense que haguéssim de mirar l’hora? Si una tarda sense plans no fos percebuda com una oportunitat perduda?
Potser aleshores recuperaríem una experiència del temps que no és ni productiva ni consumible. Un temps que no ens demana res perquè no està orientat a cap finalitat concreta.
Potser recuperar el nostre temps no significa trobar una manera més eficient d’organitzar-lo ni aconseguir tenir més hores lliures. Potser significa recuperar la capacitat de deixar que algunes d’aquestes hores quedin buides.
Perquè una vida plena no és necessàriament una vida en què passen moltes coses. També pot ser una vida en què hi ha prou espai perquè alguna cosa pugui passar: un pensament, un record, una conversa, una mirada o simplement la consciència d’estar vivint aquell moment.
Potser el temps torna a ser nostre no quan aconseguim controlar-lo, sinó quan deixem, encara que sigui durant una estona, de voler omplir-lo.
Perquè potser el problema contemporani no és que el temps passi massa ràpid, sinó que nosaltres ja no sabem deixar-lo passar.
