Únic testimoni

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

La copa està damunt de la barra del local. Gel, molt de gel i una palleta curta de color negre. M’han dit que això porta ginebra i tònica. Jo no m’he demanat res perquè ja duc dos còctels i per a mi és més que suficient. Però me l’acostes i em dius: “tasta-ho perquè està bo”. Et miro un moment i m’acosto la palleta als llavis, xuclo.

“Aquest per compartir, per a tots dos.” I ho sentencies com si res, però el meu cap ja viatge a vacances conjuntes, a un matí de diumenge al llit, a una tarda de cinema amb crispetes. “Per compartir, per a tots dos”. Aquesta paraula de només tres lletres que m’ha donat més maldecaps que la paraula “renta” o que la paraula “lloguer” o que la paraula “factura”. D-O-S.

Parlem. Però no parlem com es parla amb un veí a un ascensor o com es parla en una reunió de feina. Tampoc parlem com parlen dos amics. No. Només sé que m’ho estic passant molt bé. Que ric. Que em segueixes i de sobte et segueixo jo i si tot això fos una cançó segur que seria un tango.

Penso que no el sé ballar, el tango, però sé tenir una conversa que sembla un tango. I de sobte em trobo jugant amb una arma que no utilitzo massa: la bellesa. No l’uso perquè em fa por, em fa por tot el que es pot aconseguir només amb la bellesa.

T’he posat a prova cent cops durant les cinc hores que portem parlant i has sortit airós cent una vegades. Has estirat el xiclet com si coneguessis el guió de la pel·lícula, com si tornessis del lloc cap al qual anem. M’agrada. I a la vegada m’horroritza.

Em ve de gust explicar-te que soc tendra i a la vegada soc forta, que en el fons no entenc el món. Que res em faria més feliç que arribar a casa i que hi hagués el llum encès, algú estimable llegint al sofà que hem pagat entre tots dos i compartir el sopar i després el llit i fer una mica l’amor.

Vull dir-te que de nena em pensava que la vida era estar estirada en un camp verd i que et toqués el sol, però resulta que no, que té més a veure amb un túnel. I em preguntes “per què m’ho expliques tot això?” I no em preocupen gens els teus interrogants, perquè fa segles que tinc respostes per a tot.

El gel de la copa s’ha fos. M’acaricies el braç i em deixo fer. “Ets complicada.” Estem a prop i ens mirem als ulls. Encara no soc capaç de deixar anar aquella imatge que em vaig fer de nena de l’adulta que volia ser, de la que soc.

El riure, el sentit de l’humor, l’odi, les ganes, la complicitat, la intimitat, la intensitat, el tacte, el gust, la impaciència, la paciència, l’espera, l’acció… i mil coses més que no es poden mesurar, que la ciència no demostra i, malgrat això, aquí estan.

Aquí, en el centre del meu pit, cremant com un foc lent i fort que no necessita ni de llumins ni de pastilles de barbacoa per alimentar-se.

Encenen els llums del local. Hora de marxar a casa. Passa el tren o es tanca el portal o perdo l’avió o s’acaba el tango. Digues-li com vulguis.

Però la copa segueix allà, damunt de la barra, encara recorda tot el que ens vam dir. En serà l’únic testimoni. ¿La cridaran a declarar?