Quan parlem de l’amor la primera idea que ens ve al cap és una relació sentimental, amb atracció física, entre dues persones. Però hi ha moltes altres formes d’estimar i l’amistat és una d’elles. Els bons amics, que tan sovint diem que són la família que triem, són aquelles persones que ens fan costat i ens donen suport i amor incondicional, que ens estimen tal com som i a la vegada ens fa tocar de peus a terra quan fa falta.

En la literatura, l’amistat és un tema universal i s’ha tractat des de moltes vessants. Avui us recomano algunes novel·les que d’alguna manera han enriquit la meva forma de relacionar-me amb les meves amistats i que m’han ajudat a entendre i estimar encara més cada una de les seves capes.

Les inseparables, de Simone de Beauvoir (Angle, 2020)

Ja ben entrat el segle XX, a la vora dels anys vint, la Sylvie i l’Andrée comencen a forjar l’amistat en una l’escola a París als nou anys. De seguida connecten: formen part de famílies tradicionals i catòliques —de caràcter convencional i tradicional— tenen gustos i aspiracions semblants i comparteixen secrets i confidències sobre els seus objectius vitals i els seus primers passos cap a l’amor i atracció pels nois. Se les coneix com “les inseparables” i aquest és, en realitat, el relat ficcionat sobre l’amistat entre Simonie de Bauvoir (Sylvie) i Zaza Lacoin (Andrée).

És bonic veure-les créixer juntes, com passen de l’adolescència a la vida adulta i és interessant conèixer com evoluciona la seva relació perquè, malgrat la joventut de les dues amigues, a través de converses que d’innocents no en tenen res entrem de ple a reflexions sobre l’amor romàntic, el matrimoni, la religió i els convencionalismes de l’època, contra els quals intenten lluitar les dues amigues, a qui se les encamina descaradament cap a una societat estereotipada. Tot plegat, se’ns planteja, és clar, des d’una perspectiva feminista, que és la que defineix la manera de ser i de viure de l’autora.

Per sobre de tot, però, Les inseparables és un homenatge i un cant a l’amistat i aquest amor incondicional que sentim per algú sense el qual difícilment podrem viure. Una novel·la que l’autora en el seu moment va considerar massa íntima i autobiogràfica per ser publicada i que 34 anys després de la seva mort va veure la llum gràcies a la seva filla, Sylvie Le Bon de Beauvoir. 

Blau, d’Assum Guardiola (Comanegra, 2021)

La intensitat d’una mirada, una polsera, un viatge, uns poemes. Tres amigues. La mort d’una d’elles, un retrobament inesperat i el mar. Aquest és l’escenari de Blau, una trama que gira a l’entorn de dos temes: el dol i l’amistat.

La Laura, la Ruth i l’Abril havien estat bones amigues a la universitat. Es complementaven i feien bon equip, però la realitat d’aquestes joves es va esquerdar amb la mort prematura de l’Abril. Fa deu anys, des de la seva marxa, que les altres dues no es veuen, fins que un bon dia coincideixen i els records i l’enyorança s’instal·len a les seves vides de nou. Des d’aquesta trobada, el cap i el cor de les dues amigues naveguen per un mar d’incerteses i dubtes.

La història es balanceja entre desil·lusions, inseguretats i vulnerabilitats amb petits esquitxos d’amor. També entre el pes d’un dol mal curat i la incomunicació entre tres amigues que s’estimen i no saben com demostrar-s’ho. Potser és per això, per aquesta necessitat de comunicar i d’espolsar-se els fantasmes, que aquesta novel·la es llegeix, també, com una oda a l’art d’escriure; a la paraula pensada per ser llegida.

Blau no és només un viatge fet de passat i present per construir un demà lliure de rancúnies i dolors. És un cant a la possibilitat de redescobrir la pròpia identitat quan una creu que està perduda. I un aprenentatge sobre com l’escriptura, moltes vegades, també ens salva la vida i els records.

Atrapa la llebre, de Lana Bastašić (Edicions del Periscopi, 2020)

Atrapa la llebre és tot allò que no s’explica i no es veu de les conseqüències d’una guerra: les crisis existencials i d’identitat, que normalment van acompanyades de fugides, anades, vingudes i viatges que no saps on et porten.

Fugir de Bòsnia cap a Irlanda és l’opció de la Sara quan sent que la seva vida està en un atzucac. I tornar és també el que fa quan el passat (que creia oblidat), de sobte, li truca a la porta. Un passat personificat en la Lejla, l’amiga de l’ànima de qui fa anys que no sap res.

El seu retrobament serà de tot menys idíl·lic, allunyat del romanticisme que aparentment podríem preveure de dues amigues que no saps ben bé per què són amigues fins que t’adones que allò que les separa és tan poderós com allò que les uneix i que només un conflicte bèl·lic podia trencar.

Aquest retorn inesperat (o no) suposa un vaivé emocional per a les dues protagonistes durant el seu viatge a Viena per retrobar-se amb el germà desaparegut de la Lejla. Un estira-i-arronsa constant que ens permetrà conèixer, de mica en mica, el perquè de totes aquestes ferides mal cicatritzades, de tantes llàgrimes contingudes i el perquè una llebre blanca és aquest símbol de retorn i leitmotiv de la novel·la.

Encargo, de Berta Marsé (Anagrama, 2020)

Barcelona de la gentrificació com a teló de fons. Amy Winehouse, Windows 2000, la fi del món, Pablo Alborán, el ‘Prestige’, el “No a la guerra”, la crisi econòmica… I dues protagonistes, la Desi i la Yesi, nascudes el juny de 1992, gèminis. Que Marsé hagi adjudicat un signe del zodíac comú a les dues protagonistes no és arbitrari. Perquè, com tot bon gèminis, la Yesi i la Desi són dues cares d’una mateixa moneda. El ying i el yang. L’amor i l’odi.

Hi ha una norma no escrita que diu que els bons escriptors no expliquen històries, sinó que les mostren. Berta Marsé mostra, i ho fa molt bé. Al llarg d’aquestes cent vuitanta pàgines percebem el ressentiment i l’enveja sense que ens siguin explicats directament. Totes les paraules no dites són les que formen Encargo. Silencis que parlen, que reverberen capítol rere capítol, que conten coses que no es poden verbalitzar, però sí sentir. Llegim entre línies la història de la Desi i la Yesi, o de la Yesi i la Desi, dues ànimes forçades a ser bessones, a entendre’s, a ser amigues, fins que el destí o l’atzar les separa de forma cruel. Un destí o atzar tan punyeter que les torna a unir inesperadament per corroborar que la seva és una amistat merament circumstancial però de les que fan mal, construïda a empentes i rodolons, a batzegades, perquè res les uneix més que la necessitat mútua de desunir-se l’una de l’altra. Res és tan magnètic com la venjança i la pietat que es personifiquen en la Desi i la Yesi.

Demà, i demà, i demà, de Gabrielle Zevin (Edicions del Periscopi, 2023)

Hi ha un moment que en Sam li diu a la Sadie: “És que no és romàntic. És millor que una història d’amor. És amistat”. Crec que va ser just aquí on la història d’en Sam i la Sadie em va començar a atrapar de debò. I és aquí, també, on entenem de què anirà tot plegat. I m’agrada, perquè la Sadie i en Sam no podrien ser una altra cosa.

Tot s’inicia quan es coneixen a l’hospital, on, entre videojoc i videojoc, teixiran una xarxa de complicitats i amistat que els acompanyarà al llarg de la seva vida. En realitat, el tema dels videojocs és més aviat anecdòtic i serveix per posar en context una amistat que es construeix a batzegades però que es manté ferma i se sosté gràcies a aquest amor que no és romàntic però sí capaç de moure muntanyes. En Sam i la Sadie són humanament imperfectes i imperfectament humans. Això fa bonica aquesta història i fa que et sentis a gust acompanyant-los.

No podria acabar aquests línies sense parlar-vos d’en Marx. És un personatge clau i meravellós. Aquesta novel·la no seria el mateix sense el tercer amic imprescindible i el seu sentit comú per posar equilibri a la intensitat emocional de dos amics que s’estimen d’una manera una mica sapastre i inexplicable.

Una alegria esbojarrada, de Sorj Chalandon (Edicions de 1984, 2022)

La vida de la Jeanne se’n va cap a la deriva: li han diagnosticat un càncer i el seu marit, incapaç de suportar tant patiment, l’abandona a la seva sort. La seva vida fa un tomb de 360 graus quan coneix la Brigitte, l’Assia i la Mélody. En aquest nou grup d’amigues troba un al·licient per tirar endavant: a causa d’un fet, s’uneixen per planejar un atracament en una joieria de París. “Una autèntica ximpleria” que les anima a seguir endavant.

Enmig de tot aquest pla criminal ple de llums i ombres, viurem una de les màgies de la novel·la: deixarem enrere una Jeanne resignada i nostàlgica i descobrirem una dona més coratjosa, empoderada i capaç de plantar cara, i també coneixerem les penúries i dificultats que han hagut de trampejar les noves amigues i que les han fet ser qui són.

Una alegria esbojarrada és molt més que la crònica d’un robatori i el relat d’una malaltia. És una oda a l’amistat amb tots els seus entrebancs però també amb les virtuts que mantenen ferm el lligam. Serem testimonis de la complicitat entre elles, amb moments més tensos que enfortiran la relació i entendrem que la lleialtat ho és tot. S’aprecien i es tenen, a estones en companyia i a estones a soles, i a vegades, amb aquest tenir-se a una mateixa ja n’hi ha prou.