Fa uns dies vaig posar punt final a Només terra, només pluja, només fang, de Montse Albets (Periscopi, 2024). El primer que vaig fer va ser enviar un missatge a una de les meves millors amigues per comentar-li que la història m’havia encantat i m’havia deixat impactada a parts iguals. Em va preguntar si el veia tan bo com per apuntar-se’l a la llista de possibles llibres de Sant Jordi. Li vaig dir que sí, que se l’apuntés si tenia ganes de patir, però que no era un patir d’aquests que et deixen el cor tovet, no, era un patir de patir. Intentaré explicar-me.

En el debut d’Albets coneixerem la Maria, una dona que molts anys després de la mort de la seva mare i els seus avis torna a Ca la Viuda, el mas familiar on va passar tota la infantesa i adolescència. El seu retorn, bastant discret i desconcertant, és comentat pel veïnat del poble amb aquell punt de xafarderia que té un xic d’incòmode però també d’entranyable. Sobretot, centrarem l’atenció en la Cristineta i en Manel, companys de vida que de mica en mica fan créixer el seu amor i el dia a dia plegats.

Quan la Maria entra a Ca la Viuda amb el seu nadó intueixes que alguna cosa la preocupa. Els gestos, la passivitat, l’escenari, la calma tensa… tot plegat té un punt de misteriós i fins i tot sinistre que no acabes d’encaixar i que et fa estar intranquil·la. A Ca la Viuda el temps s’ha aturat i no saps ben bé per què. Enmig d’aquest ambient inquietant, anem descobrint els orígens de la Maria i la seva família. Se’ns van presentant trossets de vida que ens faran saber que la Teresa, la seva mare, va ser una dona que les va viure de tots colors i que la violència va ser una de les seves batalles constants al llarg de la seva vida. Sembla que les coses no han canviat, doncs, entre les parets fetes de silencis d’aquest mas. Si en temps passats van ser testimonis de somnis esquinçats i moments amargs i violents, ara ho són de la situació d’una dona que volgudament ha posat pausa a la seva vida perquè necessita concentrar totes les energies en una lluita interna per superar alguna cosa que encara no coneixem i que es debat entre una desesperació malaltissa i una calma espiritual.

Aquesta mena de dualitat i contradicció la percebem, sobretot, gràcies al llenguatge utilitzat per l’autora. Per a mi, el llenguatge genuí i versemblant és un dels trets distintius de l’obra, el que la fa especial i li atorga una qualitat literària destacable. Amb el vocabulari, Montse Albets construeix un ambient del tot rural que reflecteix d’allò més bé la cultura popular i les tradicions d’un lloc determinat, també la seva manera de fer i de relacionar-se amb el món. De fet, situar la història en un entorn en què la natura n’és la protagonista emfatitza encara més tota aquesta essència, bestial, trasbalsadora i alhora serena, com la terra mateixa.

Al llarg de la història veurem, també, alguns canvis de registre narratiu que ens ajudaran a entendre la desconnexió absoluta de la protagonista amb el món real: la corrua d’e-mails sense respondre del metge, l’escola bressol o la immobiliària i les trucades perdudes ens fan adonar encara més de l’estat d’abandonament al qual s’ha abocat la Maria.

Però enmig d’aquesta realitat paral·lela d’aïllament que s’ha construït, hi ha una ànima que d’alguna manera la manté connectada amb la realitat tangible: en Manel. Pacientment, aquest veí es va convertint en el seu àngel de la guarda. Sense dir-se gairebé res, l’un a l’altra es fan companyia; fins i tot podríem dir que floreix un amor incondicional que els acaba convertint en família, cosa que ens fa adonar de la necessitat que tenim els humans de sentir-nos acompanyats en totes les etapes i moments vitals. A la rereguarda i sense perdre’s cap detall, la Cristineta, xafardera de mena, però sense malícia, guaita aquest acostament i en traurà les seves pròpies conclusions.

Quan ens fem conscients de la tragèdia —suposo que hi haurà qui farà el clic més de pressa que no pas jo, que vaig anar una mica tard—, alguna cosa se’ns trenca per dintre i ens impacta però al mateix temps ens tranquil·litza. Altre cop, aquesta dualitat que fa sentir tan fràgil i que costa de pair. És una novel·la que m’ha fet sorgir moltes preguntes i en cap hi he trobat la resposta. Suposo que hi ha situacions tan difícils de gestionar que tampoc hi ha una manera correcta de viure-les i entendre-les. I la Maria té la seva.

Només terra, només pluja, només fang és una mena de trencaclosques que es va resolent pàgina a pàgina. Un llibre que reflexiona sobre la maternitat, el dol i la família i que ens enfronta a unes circumstàncies i un malaurat atzar que inevitablement condicionen l’esdevenir de qualsevol. Hi ha qui diu que som pols d’estrelles i que això ens fa insignificants, d’altres, com Albets, som una mica més terrenals i preferim creure que som terra, som pluja i som fang. Res i tot, origen i final, al cap i a la fi.