Des d’ara fins al 12 de maig no podrem evitar que els polítics independentistes intentin tornar a l’octubre del 2017. Ja ho estan intentant molt fort, tot dient que ho tornarem a fer i que està al caure un nou referèndum. S’ha vist que és tot fals, i els anys van passant. Ells mantenen els càrrecs i Catalunya hi perd. Tornar al 2017 significa pels polítics independentistes començar de nou, continuar ocupant càrrecs, cobrant sous gràcies a una dialèctica fracassada i partint-se quota d’un poder que han denigrat. Per a nosaltres, significa pobresa.
Els partits i els seus paràsits ens llençaran tota la cavalleria durant la campanya electoral per intentar tornar plegats a la nostra primavera. Però el 2017 ha mort i l’hem d’enterrar, abans no ens enterri a nosaltres. No en queda res d’aquell octubre que no hagi estat grapejat, trinxat, denigrat; no podem salvar-ne res. La desmoralització o el fanatisme de l’únic actiu de tot plegat, els votants d’aquell dia, és total. I davant la impossibilitat ja de separar-ne el gra de la palla, l’hem d’enterrar. Ho hem de llençar tot al sot, les nostres esperances d’aleshores i, sobretot, tots els polítics que indignament el volen ressuscitar. Si no estem atents, ens colgaran amb quatre anys més de mediocritat i vergonya i ens continuaran fent més petits i més pobres.
El 2017 ha mort i amb ell el meu jo d’aleshores, però els partits independentistes s’entesten a utilitzar inútilment el desfibril·lador, que, per contra, no els fa falta amb les generacions més grans. No es poden permetre que oblidem aquell anhel de ho tenim a tocar, perquè no saben governar. Per això Marta Vilalta tuita: “amnistia! Ara, a pel referèndum”; per això Pere Aragonès surt dient que vol pactar amb Junts i la Cup, una vegada més, malgrat que ha estat el PSC qui l’ha mantingut en el govern. Per això ja ens preparen la tornada cursi de Puigdemont, com si encara fóssim en el 2017 i no hagués entrat mai al maleter d’aquell cotxe. Volen que tornem enrere. Ens volen aturats.
L’independentisme va fallar i fracassar i ningú va acceptar que s’havia equivocat, ni els mateixos votants de fer confiança a uns polítics que no estaven preparats pel que nosaltres creiem que sí. La fraseologia de la traïció i la hipocresia, el no reconèixer res, viure lluny de la realitat, ha encadenat el país en la inoperància i la repetició dels discursos que no ens van portar enlloc. Malgrat que tothom diu no creure’s els polítics independentistes quan parlen de referèndum, per molt que tothom vegi i assenyali les costures dels seus discursos, ens continuen governant set anys després. Per més que diem envalentits que ja no ens enganyen, deixem que ens continuïn empobrint. Perquè no només la submissió a la ideologia dels Comuns i la Cup ha empobrit el país tornant-lo el país del no, com diu Alejandro Fernández, també les falsedats constants sobre una possible independència l’han fet més pobre. Catalunya no es pot permetre una legislatura més com la passada. El 2017 ha mort, no pot ressuscitar i sempre ens farà falta estar alerta, amb l’escopeta a la mà, davant de qualsevol fènix.
Catalunya ens interessava i vam creure en el país. Ara, amb prou feines ens interessa i és clar que no hi creiem. Només enterrant el 2017, tota aquesta fraseologia de nous referèndums i del tornar-ho a fer, i qui la diu, podrem tornar-nos a prendre seriosament Catalunya. El 2017 és història, massa història, perquè l’arrosseguem com un estigma que ens alliçona i descobreix. És un mirall massa exacte i cru de qui som, no dissimula gens les nostres febleses. Com ens és d’útil, encara ho ignorem. Centrem-nos, i fem-ho en el 2027. El 12M desfem-nos de tot, sense mirar enrere, com dels mobles que els dimarts al vespre poblen les voreres del meu barri.