No revelaré cap secret d’Estat si afirmo que s’està preparant un tripartit 2.0. Es pot intuir en alguns pactes sindicals amb l’administració, en els pactes per als pressupostos, en les insinuacions polítiques, en les votacions al Parlament i al Congrés espanyol, en les declaracions periodístiques, en l’interlineat dels mitjans controlats pels partits, i en les cares d’enamorament, on arribo a concloure que hi ha més amor cec que interès fred. Avui ERC, que va fer tot el possible per trencar el govern amb Junts (tardor de 2022, i ja de pas, trencar Junts) fa tot el possible per fotografiar-se al costat de l’univers socialista, des de Pedro Sánchez a Salvador Illa.

Abans parlava de l’amor i de l’interès. Al meu parer, en política, la segona categoria sempre és més interessant i estable que la primera. L’amor, en política, és voluble, que escrivia Maquiavel ja fa més de mig mil·lenni. Tanmateix, qui segueixi l’actualitat política (i mira que costa!, tenint en compte la davallada del nivell), podria arribar a pensar que hi ha una veritable devoció. Si em permeten el risc de les metàfores de llit, sempre he cregut lícit que en política, sempre és preferible el sexe ocasional al matrimoni. Ara bé, quan veig els dirigents republicans els veig amb cara de passar els vespres fent llista de noces.

Dins la irracionalitat que representa l’amor, sigui personal, sigui polític, miro de comprendre la lògica. És obvi que l’única possibilitat que té ERC de mantenir-se en el poder (i per tant, preservar una part substancial dels 4.000 càrrecs públics [ho sento, no puc contrastar la xifra, tot i que és la que més sona] és abraçar-se a un soci guanyador, en aquest cas el PSC. És el que ha passat amb els Comuns un cop Collboni ha desplaçat Colau, amb el suport de tot l’establishment hipànico-upperDiagonal. Un cop perds el poder polític, busques maneres de sobreviure en les àmplies estructures del poder (i TMB és un clàssic, on, si ens en recordem de la vaga d’autobusos, els sindicats es queixaven que la massa salarial dels directius nomenats a dit equivalia a la d’uns conductors que no tenien ni dret a dos dies lliures).

Si no cau algun meteorit polític abans, tot apunta que les properes eleccions catalanes (com a molt tard, el febrer de l’any vinent) el PSC se les emportarà amb majoria relativa. Havent absorbit el vot de Ciutadans i amb la fama de ser un partit d’ordre (i amb certa experiència de gestió i força capacitat de no muntar grans espectacles), estarà en disposició de presidir la Generalitat. I els republicans faran tot el possible (ja ho estan fent cada dia amb el suport incondicional al Congrés i a la Moncloa) per fer de socis preferents. Al llarg dels darrers anys han donat mostres d’abjurar de tot independentisme, amb la tebior que els caracteritza amb les agressions quotidianes contra el país, la seva llengua, i la mínima decència que implica els principis democràtics o judicials. I posant distància davant la possibilitat de reeditar un govern independentista (i encara menys fer polítiques que ho semblessin). En altres paraules, ERC ha fet una gran aposta per allunyar-se’n de Joan Maragall “Adéu, Espanya!”, i assumir Palau i Fabre: “Jo em donaria a qui em volgués / com si ni jo me n’adonés / com una almoina que se’m fes”.

Com explicar que un partit que ni tan sols va ser legalitzat durant la Transició, que va saber transformar-se de partit nostàlgic de la República dels anys 80 a organitzar políticament l’independentisme durant els anys 90 i ser un malson per a la monarquia espanyola els anys 2000? Podria ser la síndrome Estocolm, quan a partir del primer tripartit 2003-2006/10, va saber-se acomodar al règim del 78. Podria ser a partir del lideratge messiànic d’Oriol Junqueras. Podria ser, molt especial, per la reconversió ideològica d’un partit caracteritzat per la indefinició (que podria recordar, per exemple, l’experiència del Partit Radical italià d’Emma Bonino o d’Ilona Staller “Cicciollina”) i que finalment ha assumit amb entusiasme el wokisme de procedència nord-americana, amb exponents com la Tània Verge, probablement una de les ideòlogues més influents en el partit. En qualsevol cas, si bé l’antiga ERC (no oblidem, una formació que es va formar improvisadament a partir de la fusió de diversos ateneus i revistes republicans) responia a la lògica política d’allò que podríem considerar petita burgesia de comarques i professionals urbans, avui és obvi que ha abraçat el neoliberalisme contemporani. Un neoliberalisme d’impostos baixos, de drets laborals relatius (només cal la incomoditat i desconfiança que expressen davant el món del treball), i multicolor. El color del pinkwashing, el greenwashing, l’elogi LGTBI+, el multiculturalisme i el cercle irisat de la sostenibilitat de la (cada vegada més polèmica) Agenda 2030. És a dir, aquelles polítiques innòcues, que busquen projectar una imatge progressista en un país que se’ns desfà a les mans, una nació atacada per la llengua, la cultura, l’educació, la sanitat, els serveis públics i qualsevol cosa que implica la mediocratització del nostre present, i que esdevé un útil col·laborador per destenyir el nostre futur.

I, efectivament, un tripartit 2.0, una segona part, que com estableixen els tòpics solen ser pitjors que la primera, i com recordava Marx corre el risc d’esdevenir la farsa que pretenia emular la tragèdia de fa dues dècades, és el que se’ns dibuixa a un horitzó on els partits polítics han estat reconquerits pels poders fàctics. Perquè, al cap i a la fi, el Procés va ser això, una revolta popular que va obligar als partits (i al seu patriciat) a fer coses que no volien, o que no estaven disposades a fer. I això passa perquè els partits, com a organitzacions polítiques i institucionals, tenen com a instint primigeni el principi de conservació. I un cop has tastat poder, ni que sigui des de la subordinació colonial, és difícil prendre riscos.

Seria injust acusar ERC de ser l’única organització que fa aquestes pràctiques. Junts, un intent interessant de reconstruir un espai central, políticament plural, està protagonitzant un procediment semblant, buscant “Massejar” un partit que voldria retornar a la Convergència més carrinclona i neoliberal del “govern dels millors”. És per això que els franctiradors institucionals ha anat abatent un a un aquelles promeses, sorgides de la vida civil, amb voluntat de convertir aquell heterogeni partit en un moviment transversal. De fet, la sortida del govern d’octubre del 2021, quan l’afiliació va decidir allunyar-se de l’estratègia de l’appaesement amb l’Estat profund espanyol, va desfermar aquesta guerra civil en què els Andreotti de torn han anat reconquerint terreny per crear uns Junts separats i reduïts. I què dir de l’espai post-Iniciativa, que al més pur estil Son-Woku, ha anat experimentat mutacions diverses per tornar al mateix lloc de sempre: el complement progressista, el bo-boisme nostrat, que s’esforça a regar amb sal els camps de la llarga història obrera i treballadora del nostre país.

Un nou tripartit, (i recordem que el primer va ser un desastre de gestió, caracteritzat per la prepotència i la incompetència) probablement s’acabarà semblant a la mena de polítiques que implementa Macron nord-enllà. Retòrica de sostenibilitat 2030 mentre creixen les desigualtats, es multipliquen els antagonisme socials, i la nació és abandonada a la seva sort. Impostos baixos per als rics, empobriment per als pobres, precarietat i atomització per a la majoria. Això sí, tot plegat molt sostenible.

Tret que caigui un meteorit polític, evidentment. I n’hi ha alguns candidats. Una llista cívica, unes cues immenses per la ILP per fer efectiva la declaració d’independència, alguna nova idea, o una combinació de tot plegat. L’avantatge que tenim els historiadors és que ja coneixem que els millors plans, per molt ben dissenyats que estiguin, no solen funcionar quan els corrents tel·lúrics d’una societat van en direcció contrària a la que s’entesten a portar-nos els seus dirigents. I Catalunya no n’és cap excepció.