Aquest és el primer article d’una sèrie de perfils de les principals deixalles humanes que ens han regalat el processisme, la neoautonomia, i la derrota del 2017.

Quan una societat es torna més estrafeta, més personatges grotescos apareixen. No parlo pas de personatges bohemis, excèntrics o artístics; parlo dels esguerrats sorgits dels traumes col·lectius que poden assotar una comunitat nacional. L’esfondrament humà que suposa una derrota o la consegüent desolació espiritual i material s’acompanyen de la irrupció de personatges extrems. Porten els vicis humans i socials als límits més inusitats. Així, la bonhomia i el bon funcionament social i nacional s’esparraquen una mica més i enfondeixen la débâcle.

De la derrota del 2017 i la tercera hora zero dels catalans n’ha eixit una caterva de degenerats. Són les deixalles del sistema i del nou règim del Vichy. No significa que abans de la derrota aquesta gentola no vagin existir: el que significa és que els desarrapats ara han pres la nostra vida nacional i la grapegen en extrem. Encara més: s’han convertit en models a seguir i a imitar. En comptes de virtut solar i virilitat ens hem quedat amb el vici i les escorrialles lunars dels subhomes—i ara són elements definidors del que és un home. Ja no es tracta que la modernitat ens assoli amb les seves merdes; hem creat merdes addicionals i ara ens les hem de menjar. Merda per sopar!

El primer perfil a tractar, el més estès i transversal, és el mentider. La mentida és el símbol més visible de les societats esclaves. La mentida no solament és la destrucció radical de la veritat i de la realitat, és l’obliteració de la confiança i de les relacions humanes. Un cop s’ha destruït el real, s’edifica una il·lusió—una fantasmagoria falsíssima que no se sosté més enllà de les afirmacions del mentider. En les societats esclaves fins i tot es pot anar més enllà: es manipula el document o se’n creen de nous per tal d’harmonitzar la nova realitat i fer-la plenament creïble. Segurament l’exemple més conegut del mentider és al 1984 de George Orwell. Cal no oblidar que una part del retrat del mentider manipulador que Orwell crea a la seva novel·la prové de la seva traumàtica experiència a la Barcelona de la Guerra Civil, en la que va ser la segona hora zero dels catalans. En tant que laboratori de tota l’enginyeria ideològica i social d’Occident, Catalunya—la baula feble—és el primer indret on es duen a terme els experiments que després s’escampen per la resta de nacions occidentals. Va ser així al decenni de 1930 i també al decenni de 2010.

Però tornem als mentiders. Com que la veritat ha deixat d’interessar—la veritat és molt perillosa—la nova realitat s’afaiçona segons convé. La deplorable orgia de mentides del processisme i la degradació de la política i el bé comú van obrir la caixa de Pandora a acceptar la mentida com un fait accompli, normal i normalitzat, de la vida nacional. La neoautonomia ha fet de la mentida el seu tret fonamental. Després de la mentida dels polítics, va seguir la mentida dels periodistes, la dels empresaris, la dels culturetes—i així successivament. Avui tothom menteix. Reitero, no significa que abans no es mentís, però qui ho feia encara podia ser assenyalat i estigmatitzat i, si calia, se’l llençava a la brossa. Ara, a sobre, internet ha permès que les mentides quedin escrites a perpetuïtat i siguin inesborrables d’aquesta o d’aquella víctima. Per fer-ho molt pitjor els avenços tecnològics i el deep fake han permès que les paraules mentideres s’acompanyin de la prova falsa que les corrobori i justifiqui. Res és contrastat ni verificat. I els que diuen que “verifiquen la realitat” menteixen igual que els altres.

El meu mantra d’ençà el 2017 ha estat “us l’estan colant i tot és mentida.” Tant li fa quan llegeixis això. El mentider i la seva mentida s’han ensenyorit d’absolutament tot. La realitat s’ha fragmentat—no pas per mor del prisma ideològic, ans pel benefici de les fogueres inquisitorials on cremen els desafectes del règim col·laboracionista i colonial del Vichy. És la versió nostrada del cancel culture, la versió més perversa de la mentida, que és la mentida contra una persona. Emperò ni la cultura de la cancel·lació ha pogut a arribar a entronitzar el mentider en un cimal tan prestigiós i honorable com s’ha fet a Catalunya. Així, no ens ha de sorprendre que la majoria de catalans menteixin més que respirin. Ho fa tothom, per què no ho hauríem de fer també els que ens resistim a mentir? Al capdavall, potser ens anirien millor les coses. Amb tot, mentir significaria d’acceptar de ser part de la derrota dels catalans i de la podridura del Vichy neoautonòmic. Com deia aquell cartell que Mercè Rodoreda tenia al seu pis de Ginebra: Patriots Stand Erect. La reconstrucció nacional no es farà a còpia de mentides, ans per l’obstinada persistència de la veritat irreductible.