Who Are We?, es preguntava el politòleg Samuel P. Huntington en un llibre homònim de 2004. Els Estats Units acabaven de passar el trauma dels atemptats de l’11 de setembre, el president Bush els havia embolicat en una absurda aventura militar a Iraq, i el país passava per una època d’exhibicionisme patriòtic a còpia de banderes arreu. Podria semblar un renaixement de nacionalisme nord-americà, tanmateix, vist en perspectiva, aquella mena de febre va mostrar allò que Huntington denunciava al seu extens volum: una profunda fragilitat. Dues dècades després, els Estats Units estan més dividits que mai, polaritzats des d’un punt de vista polític, atomitzats des d’una perspectiva social i desmoralitzats en els seus ànims.

Huntington, aleshores un reputat professor de Harvard que, com tantes altres figures acadèmiques, havia passat una època dedicat al servei públic durant la presidència de Carter, que com a expert en relacions internacionals assessorava al govern i tenia aquesta capacitat de síntesi de tants excel·lents funcionaris de combinar el vessant acadèmic amb l’assessorament tècnic als diplomàtics, havia esdevingut la dècada anterior un dels més influents pensadors. La seva teoria del “Xoc de civilitzacions”, exposada el 1993 en un extens article a Foreing Affairs, i convertit en un assaig extens i detallats tres anys després, va proposar una lectura de les relacions internacionals post-guerra freda, fonamentades, com havia passat al llarg de la història, en les rivalitats entre civilitzacions. I Huntington assenyalava com a principalment problemàtica, la islàmica, a parer seu, incompatible amb els valors de la modernitat i geoestratègicament perillosa.

No penso entrar aquí a valorar les tesis del professor, a bastament criticades i enaltides en funció de l’orientació política. Sí que en canvi aquest article, que va causar cert rebombori entre el món acadèmic en publicar-se, va implicar una gran popularitat precisament amb l’atemptat contra les Torres Bessones, el setembre de 2001. No sé si el temps li ha donat la raó, tanmateix el que resulta una evidència, és que no li ha tret popularitat, malgrat que el politòleg ja fa quinze anys que va morir.

Tornem al Who are we?, que porta un subtítol més descriuptiu: “els desafiaments a la identitat nacional estatunidenca”. Del llibre, se’n va parlar, amb certa polèmica, l’any de la seva aparició… i poca cosa més, quedant en la consideració d’obra menor. El xoc de civilitzacions havia eclipsat la resta de la seva interessant producció assagística, i per tant, la gent no se’n recorda massa. Qui això escriu, s’ho va llegir ja fa dinou anys, i també em va quedar la sensació que l’autor exagerava i que publicava més motivat per aprofitar l’èxit i la popularitat –i les pressions dels seus editors– que per tenir alguna cosa interessant a dir. Tanmateix, en un semestre com l’actual, on les eleccions holandeses, els moviments de fons de les dretes europees, les maniobres intel·lectuals de les dretes nord-americanes, i els problemes existencials del nostre país, m’hi van fer pensar i tornar a fullejar.

Huntington explica coses interessants. El llibre és una forma d’interrogar-se al voltant d’una nació tan complexa, plural, heterogènia, i amb un passat limitat com són els Estats Units. I com d’aquesta suma de sediments d’al·luvió de procedència majoritàriament europea (i, malauradament, també amb els supervivients dels habitants originaris i dels esclaus africans) s’havia creat una nació. Una nació, sens dubte fràgil i marcada per terribles conflictes interns, malgrat que una nació que havia superat proves tràgiques i havia aconseguit una hegemonia militar, política i econòmica. I tanmateix, aquesta nació que havia arribat a sentir-se orgullosa –i sobretot, segura– de si mateixa, anava afeblint-se a poc a poc. Qui som?, es preguntava. I l’autor, certament pensant en ell com a exemple, tractava d’identificar aquells trets polítics, culturals, espirituals, identitaris que els caracteritzaven com a poble. Entre aquests, i després de rebutjar l’aspecte ètnic, destacava certs caràcters comuns: una nació de pioners, feta a si mateixa, d’esperit individualista, d’arrel majoritàriament europea, amb l’anglès com a llengua comuna i amb arrels cristianes i certa moral protestant, una determinada ètica del treball i del compromís cívic, amb una forta tradició democràtica i liberal.

Enfront això, Huntington, novaiorquès nascut el 1927, i molt incòmode amb les mutacions experimentades per la societat nord-americana del darrer terç del segle XX, i molt especialment dels primers anys del XXI, identificava al seu llibre allò que, a parer seu, constituïen els principals desafiaments, molt vinculats a una immigració majoritàriament d’origen hispà. El politòleg explicava que a diferència de les diverses onades d’immigrants europeus, la nova immigració, mercè al progrés de les telecomunicacions i l’abaratiment dels vols, estaven molt més connectats amb els seus països d’origen i, en gran part, no sentien gran interès per integrar-se al país d’acollida, sinó que a la pràctica, constituïen espais comunitaristes impermeables a la cultura i els valors nord-americans. Precisament una de les seves queixes recurrents era la resistència a aprendre anglès o a acceptar aquesta (suposada) ètica del treball del país.  Huntington no va viure prou per veure com la situació que denunciava no ha fet sinó eixamplar-se, amb el plus que persones com ell (home blanc, WASP) seria considerat com a la materialització del mal, mentre que als Estats Units les tensions de caràcter racial, cultural i religiós no han fet sinó engrandir-se. El nivell d’enfrontament polític ha arribat a un punt que a molts observadors amb prou perspectiva històrica ens semblen desconcertants, i el nivell de degradació de la convivència i la indisciplina social ha arribat fins a límits increïbles. Fa pocs mesos, uns amics de Seattle de visita per Barcelona, em miraven amb cara de sorpresos davant el fet que pogués caminar per la ciutat a partir de les deu de la nit, luxe que a la majoria de ciutats nord-americanes ja no és possible. Aquests amics de la costa oest, així com d’altres de la costa est, em confirmen exactament el mateix: el nivell de degradació política no és altra cosa que la traducció institucional del nivell de degradació social, de clima de descomposció, de final d’una època.

Bé, m’he anat massa per les branques. En el fons, no volia parlar dels Estats Units, sinó que pretenia fer servir Huntington per parlar de nosaltres mateixos. Qui som? Com havia fet el politòleg fa dues dècades, aquesta és una pregunta pertinent. La nostra és una nació també complexa, heterogènia, d’un passat remot i recent, d’una història marcada per la tragèdia i d’una existència caracteritzat per la dificultat. Qui som? Com que no sóc en absolut un essencialista, i que a més em pesa la meva formació d’historiador, també sóc dels que crec que aquesta és una pregunta que s’ha de fer cada generació. El problema és que la qüestió no ens l’hem formulat, com a mínim, des de la Transició ençà. La nostra és una nació fràgil, assetjada i problemàtica, sense el sostre que t’atorga un estat, malgrat que els que tenen la sort de tenir-lo, com el nord-americà, estigui farcit de goteres i tingui part del sostre enfonsat. I, ben segur, no ens fem aquesta pregunta perquè, com la majoria de nacions occidentals, estem passant una crisi existencial  paralitzant, evitant haver-nos de pronunciar de manera desagradable i que implica seleccionar qui és a dins, i qui és a fora; qui és català, i qui no.

Qui som? Què ens caracteritza? Quins són els pilars sobre els quals se sustenta la nostra existència? Probablement, la desgràcia és que difícilment trobarem consens. Hi ha hagut massa caos polític, i en una existència precària i feble, la política, sovint amb el cul llogat, no té prou esma ni credibilitat per contestar. Malauradament, en els darrers anys hem sentit massa bestieses. Des d’aquells partidaris, més que de la nació petita, la minúscula, amb requisits tan inversemblants que implicaria una completa renúncia a l’hegemonia, fins aquells partidaris de les portes obertes que atorguen carnets de nacionalitat a qualsevol no només indiferent, sinó obertament hostil, i que acabaria amb un suïcidi nacional. Qui som? Què ens caracteritza? Quina és la nostra idiosincràsia? Fins i tot, amb la millor de les voluntats, les dificultats de fer front a aquestes preguntes ens representa un desafiament inabastable, especialment quan el país està tan marcat pels complexos i certa mandra de pensar i de fer. Perquè, a més, haver-les de respondre, implica triar uns valors determinats en una societat heterogènia que conté importants antagonismes. Recordem que alguns esquerranosos indocumentats, només voldrien una República feminista, anticapitalista, ecologista, i amb mitja dotzena d’unicorns roses; mentre que altres neoliberals voldrien una mena de feudalisme econòmic d’exempcions fiscals al més pur estil de les Illes Caiman. I no, una nació requereix de tot de classes socials en conflicte i interessos antagònics, perquè és precisament un estat el que permet un cert marc de joc.

Qui som? Què ens caracteritza? Aquí, em penso mullar, ni que sigui per encetar aquesta discussió necessària, aquests deures que ja fem tard i de mala gana. La primera cosa que cal és reconèixer que som una societat heterogènia, de procedències diverses, amb necessitat de buscar nexes comuns. I el primer element que ens ha d’unir és la llengua. Abans del reaccionarisme catalanofòbic pensava que era possible la cooficialitat. Vist el que s’ha vist, ja no. El català ha de ser l’única llengua; i el castellà és una llengua útil que cal conèixer com l’anglès, el francès o l’italià. Tenim arrels cristianes, perfectament compatibles amb la laïcitat, que és un invent precisament occidental. Som europeus, i ens devem a les tradicions continentals, entre les quals la tolerància dels darrers setanta anys. La història ens obliga a ser republicans. La història ens condiciona per disposar de cert esperit llibertari, que ens fa desconfiar de les institucions i de l’autoritat. Allò que ens defineix és la voluntat de ser. Tenim una tradició democràtica que és la reacció davant el franquisme i l’autoritarisme amb què ens ha maltractat el nostre antagonista. M’agradaria pensar que mantenim una certa ètica del treball, una moral sòbria, un esperit igualitari i abominem de l’exhibicionisme, tant de riquesa com de singularitat. Bé, el que faig, no és pas descriure el país, sinó el projecte de país. Perquè en el fons, l’independentisme, vehicle de la voluntat de ser ens obliga a respondre a les preguntes sobre qui som, i què ens caracteritza. I no podem respondre amb un passat, com passa sovint, interpretable, sinó amb un projecte de futur.