Incerteses hispàniques d’estiu

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Un dels períodes històrics  probablement més confusos i de major dificultat d’interpretació, i alhora també dels més definitoris de la història d’Espanya, és el conegut com a “Sexenni Revolucionari” (1868-1874). Comença com un “pronunciamiento” (disfressat de “Revolució Gloriosa) engegat per militars liberals farts d’una monarquia corrupta, incompetent i que fa anar pel pedregar a una Espanya en caiguda lliure i que és la riota d’una Europa en plena revolució industrial i cursa colonial. Entre tots aquests militars, hi destaca el general reusenc Joan Prim, el projecte del qual és la modernització d’Espanya, que requereix espolsar-se totes aquestes elits extractives i parasitàries que voleien com borinots al voltant d’Isabel II de Borbó. Una modernització que implica polítiques industrials, participació en aliances europees, imperialisme, i un intent de posar ordre social i administratiu, a banda de la creació d’una monarquia parlamentària homologable a les que dominen un continent en plena expansió econòmica i que es reparteix Àfrica i Àsia. Una monarquia en la persona d’Amadeu de Saboia, un jove, segons sembla, intel·ligent i apte per al càrrec.

Aquesta proposta de modernització política i social, descarrila aviat. En el que sembla la típica operació del Deep State borbònic, un grup de sicaris tirotegen Prim al carrer del Turco. És obvi que es tracta d’una conspiració dels remenadors de cireres, les famílies que acampen damunt l’estat durant generacions, amb cognoms que encara són freqüents entre l’alt funcionariat, les grans empreses o els partits ultradretans. L’assassinat de Prim deixa pas a una situació d’un caos induït, en què les forces centrífugues d’una societat dividida i un estat geogràficament contra natura, sembla a la vora del col·lapse. A banda de fer la vida impossible al jove monarca italià, que acaba fotent el cap traumatitzat per l’experiència de viure entre hienes i voltors, hi ha una guerra civil on els carlins, teòrics absolutistes, malden per un model de transició al capitalisme més social, en contra d’uns liberals que defensen una mena de feudalisme capitalista en què rampinyen, a còpia de privatització, tot el que que arrabassen als comunals del municipi i de l’església. Mentrestant, arrelen els primers grups anarquistes que combinen un profund sentit de justícia social amb un anticlericalisme dogmàtic. A tot això, arrela el concepte federal (un federalisme que vol dir sobirania municipal o de les nacions que componen el multinacional i disfuncional estat) que acaba convertint-se en un moviment cantonal en què tot cristo vol independitzar-se del Madrid parasitari. I tot això, mentre que el mateix Madrid extractiu tracta de defensar la colònia cubana a còpia de la sang dels joves tan pobres que no poden pagar-ne l’exempció. La cosa continua amb una I República en què els unitaristes castellans s’hostien amb els partidaris de la federació -entre els quals Pi i Margall i un Estanislau Figueres que acaben plegant amb la frase definitòria “Estic fins als collons de tots nosaltres”. La cosa acaba amb un cop d’estat dels militars borbònics, una restauració borbònica, i una reinstauració de les classes acampades damunt l’Estat, generant una nació mediocre, frustrada, ressentida i incapaç d’adaptar-se a la modernitat, fins als nostres dies.

Faig aquesta prèvia històrica per reflexionar sobre el moment actual. Després d’aquest període electoral, d’aquesta darrera dècada de crisi del sistema de Restauració -o del Règim del 78-, que dura almenys des de la sentència del TC de juliol de 2010, arribem al bloqueig vigent. Les classes acampades damunt l’Estat (en termes actuals, podríem parlar d’okupes del sistema) han donat mostres de ser incapaces de donar solució als greus problemes polítics, econòmics, socials i sobretot territorial d’una Espanya que sembla un atemptat contra la història, la geografia i la mateixa lògica. Davant l’evident fallida del model territorial, que es pot traduir en els mapes electorals, s’han buscat solucions i grups (que podrien emular la fórmula del madrileny carrer del Turco) en forma de partits com Ciudadanos o Vox. L’Espanya espanyola, l’àrea abduïda pel gran Madrid, expressa a les urnes una identitat d’extrema dreta, de franquisme sociològic i d’addicció a restar de cara al sol. Allò que en diuen perifèria, l’Espanya no espanyola, o les nacions sense estat -Països Catalans, Euskal Herria, Galícia- es resisteixen a aquesta deriva totalirària i, tot generant gran frustració entre els borbònics del centre, propicien apostes alternatives, donant suport a un PSOE (que resulta un partit conservador força pragmàtic), una esquerra sense gaires llums encara que, per comparació, força decent, i a uns partits que diuen nacionalistes i que més aviat són nacionals (ERC, BNG, Junts, Bildu, PNB).

Ho he repetit manta vegades. En una situació com l’actual, d’evident crisi del sistema, la sortida més lògica al bloqueig hauria de consistir en una reforma a fons de l’estructura territorial d’Espanya. Això no vol dir ubicar el senat a València o Barcelona, o fer mesures cosmètiques per fer veure que es fa alguna cosa. Qualsevol expert en Relacions Internacionals obligaria a crear una estructura territorial radicalment diferent, una mena de confederació o federació amb quatre estats diferenciats (Països Castellans, Països Catalans, Euskal Herria i Galícia), si s’escau amb les seves pròpies comunitats autònomes internes, amb un estil suís de relació interna (el principi marcat pel refrany castellà, “cada uno en su  casa y Dios en la de todos”), on cada llengua fos exclusiva al territori, comptes separats, símbols diferents, i un cop de peu al cul de l’actual ocupant de la Sarsuela. Canviar el matrimoni forçat que representa l’actual règim per una parella de fet per interès, que comportés el principi d’autodeterminació. Una mena de pacte que, sense ser satisfactori per ningú, aportés una certa estabilitat, almenys per a una generació.

Tanmateix, això és impossible. L’Estat va carregat de sicaris del carrer del Turco, que es troben a les altes instàncies de l’administració, controlen l’economia, l’exèrcit, els serveis d’intel·ligència, compren voluntats i creen grups i grupuscles per trencar qualsevol possibilitat d’entesa política (C’s-Vox). És per això que, en el fons, l’independentisme és la sortida més lògica, perquè continua essent l’opció més realista. És per això que l’Estat no dubta a disparar els seus trabucs damunt tot allò que pugui semblar un general Prim. Un general Prim que no era precisament un sant o un revolucionari, sinó un personatge del XIX que considerava que, per assegurar la continuïtat d’una Espanya en la que creia, calia segar l’herba sota els peus de la colla de paràsits que maneguen, amb els seus tentacles, les finances, les forces armades, les conspiracions o els mitjans de comunicació.

És cert que Sánchez és un supervivent amb una alarmant capacitat de cremar les seves set vides de gat. És cert que Sánchez resulta més un general Prim que un federalista Pi i Margall. És cert que Espanya és un constructe defectuós que costa entendre com sobreviu quan fa tan malament les coses. Per la mateixa època de l’assassinat del militar reusenc, el canceller Bismarck considerava irònicament que Espanya era la nació més forta del món perquè ha passat tota la seva existència mirant de destruir-se a si mateixa sense aconseguir-ho.

Dijous comença el joc. Hi ha moltes incògnites en un país que també ha mirat de destruir-se, després de més de vint anys de mentides diàries i cinc-cents anys de fracassos. No tinc vaticinis. El laberint espanyol –brillant metàfora cisellada per Gerald Brenan- fa temps que va decidir llençar les claus de la sortida al mar, i s’ha especialitzat a triar les pitjors solucions als problemes que ha creat artificialment. De fet, el més raonable, com passa amb els negocis fracassats, és tancar la paradeta i el desmantellament final.