A l’edat de 88 anys, ha mort Luis Suárez Miramontes, el primer i únic Luisito a la història del Barça. A la necrològica obligada de tan sensacional migcampista es recordarà per força que ha estat l’únic Pilota d’Or, collita de 1961, nascut a Espanya. Des de la perspectiva barcelonista, traspassa una llegenda que mereix ser destacada com la pitjor operació de traspàs mai realitzada pel club en el decurs de la seva centenària història. La ruïna econòmica derivada de la construcció del Camp Nou, unida en fatal germanor amb un estratosfèric cost de plantilla, va obligar la junta gestora que va agafar el club just abans de la catàstrofe de Berna, final perduda de la Copa d’Europa, a traspassar-lo a l’Inter de Milà per uns formidables 25 milions de pessetes de l’època. Luisito era l’home destinat pels déus futbolístics a convertir-se en líder de l’anomenada ‘travessa del desert’, a servir de pont entre els cabdillatges de Lázsló Kubala i Johan Cruyff, cobrint més d’una dècada de recorregut. Però el camí es va truncar per l’habilitat del seu gran mentor futbolístic, un Helenio Herrera ben conscient de les dificultats financeres del Barça d’aleshores que va consumar així la seva revenja personal davant d’un club sense nord. A Itàlia ho guanyaria tot al capdavant d’una esquadra nerazurra del tot sensacional, farcida de noms tan llegendaris com Facchetti, Sandro Mazzola, el brasiler Jair i Corso.
En l’aspecte personal, a banda de dues Copes d’Europa, quedaria dos cops situat al podi dels millors futbolistes d’Europa gràcies a la seva capacitat de crear joc, de cobrir força terreny de joc i una arribada a porteria prou destacable. Era Iniesta abans d’Iniesta. Era Xavi abans de Xavi. Era la definició perfecta de ‘tresquartista’ treballador i brillant, tenaç i talentós. La batuta que movia l’equip fins aconseguir el so d’una simfònica.
Força temps abans, quan només era un marrec amarat del seu galleguisme d’origen, Kubala l’havia clissat a Les Corts en un partit de Copa. Malgrat la pallissa que aquell dia es va endur el Deportivo de les ratlles estretes en blanc-i-blau, el mite hongarès va veure categoria especial en aquell juvenil que el club va portar de seguida a les files blaugranes. No ho va tenir gens fàcil, va travessar un llarg període d’aprenentatge sense convèncer entrenadors de poca durada i discret rendiment com Puppo, Plattkó o ‘Mingo’ Balmanya, incapaços d’atrevir-se en la segura aposta per donar-li la direcció d’un Barça mig deprimit davant l’hegemonia del Madrid de Di Stéfano. Al final, però, es va sortir amb la seva perquè els diamants sempre acaben cridant l’atenció, per molt que vulguis dissimular la seva brillantor. I ningú com H. H. a finals dels 50 per traure-li un rendiment excels que, però, sempre un però, no acabava de convèncer la parròquia, entestada en una polèmica artificial sobre el lideratge de l’equip entre un Kubala en declivi i aquell Suárez que mai no acabava de fer el pes. La divisió estúpida, esperonada des de la premsa local, entre ‘kubalistes’ i ‘suaristes’ va ser de les que generà llargues i fútils discussions de bar entre els nostres avis, malgrat que els seus papers sobre la gespa s’assemblessin tant com els tòpics ou i la castanya. Mai va ser Luisito Suárez la nineta dels ulls culers, el mimat que hagués merescut ser, la joia d’una corona en temps de dictadura blanca, malgrat tot resultés una escenificació inintel·ligible, un d’aquells vespers on el Futbol Club Barcelona no té per què ficar-se i acaba per sistema trepitjant fins a causar-se un mal irreparable.
Amb els milions de Luisito, el nou president, Enric Llaudet, acabaria invertint-ne 15 en una colla de fitxatges directes de l’oblit, dels que només queden fixats en la memòria el desafortunat Benítez, el ‘Nene’ Zaldúa i Chus Pereda. A partir d’aquí, ratificada la fallida econòmica, Llaudet optaria per una gestió de mínims, pràcticament de guerra, i el Barça s’ensorraria en una mediocritat de la que Suárez l’hagués salvat, sense discussió possible. Lliçons d’història d’aquelles que cal tenir present. Al cap i a la fi, el Barcelona ho té tot escrit al seu mateix recorregut vital i si conegués el camí ja fet pels ancestres, s’evitaria la repetició d’errades clamoroses com aquella. Val a dir que Luisito va mantenir la fe culer, la militància en la llunyania, malgrat viure alguns episodis cruels, com aquell retorn al Camp Nou amb els italians per disputar un amistós en el qual acabaria fent botifarra a la graderia, rèplica dels xiulets rebuts d’una parròquia culer que mai no el va entendre, ni a ell, ni a les circumstàncies històriques de tota mena que van marcar el seu temps a Catalunya. Anys que havien de ser molts més, molt més brillants i dels que encara no ens hem penedit prou per a tanta tossuderia persistent en l’error. Luisito era molt gran i estava cridat a figurar en l’Olimp etern de la causa blaugrana, però el tristíssim context que l’envoltava va resultar impossible de superar. Ens ha deixat història d’or del Futbol Club Barcelona, per tot i en tots sentits, potser per a demostrar que, en efecte, s’aprèn en la derrota. Almenys, se n’hauria d’aprendre i conèixer les lliçons llegades amb voluntat de fer justícia i no tornar mai més a ensopegar en la mateixa pedra. Amb pocs noms del passat blaugrana s’omple tant la boca de reconeixement a la categoria demostrada com en el cas de Luisito Suárez. Sempre Luisito, encara que tingués ja 88 anys quan ens ha dit adeu.
